L'espanyolisme

Un d'aquests dies, a la recerca d'un entrepà a deshora en un barri de Barcelona, vam entrar en un bar que era pràcticament un temple de l'espanyolisme. Diaris esportius madridistes a la barra, banderetes, gorres i bufandes de la selecció espanyola pengim-penjam pel local, i, a les parets, una impressionant col·lecció de fotografies de mites del toreig, del flamenc o de la tonadilla. El cambrer ens va atendre en català i amb amabilitat i em va semblar entendre que percebia a les nostres mirades una certa incomoditat que volia compensar. També pot ser que no hi parés esment i que ens concedís el tracte habitual, ja que, de fet, en un bar de barri com el seu, la irrupció de clientela que no professa les mateixes passions deu ser freqüent, i no m'estranyaria que entre els habituals hi tingui algun del múltiples partidaris actuals d'equipar-se amb peces de roba o complements que incorporen totes les possibilitats de l'estelada. L'espanyolisme i la catalanitat que aquí, simplificant i generalitzant barroerament, semblen haver pres cos en els dos equips de futbol que aquesta tarda s'enfronten, s'han avesat a les lleis de la convivència en un mateix espai geogràfic, i, llevat d'algunes excepcions –que també hi son–, les expansions patriòtiques es manifesten amb contenció, o bé a l'intimitat o bé a l'empara d'esdeveniments socials que ho poden justificar, tant si són victòries esportives com electorals.

La identitat individual depèn poc de la voluntat i del lliure arbitri, i encara que, en general, ja s'ha entès que sempre està en construcció i que cada vegada esdevé més fàcilment múltiple i promíscua, també és cert que tots, amb més o menys fortuna, carreguem amb algunes herències. I és amb això que l'espanyolisme actual té un problema greu. El té amb la bandera, que ja fa anys que identifica la pitjor de les dues Espanyes; amb la celebració de la festa nacional en un dia com el de la Hispanitat, que evoca tot allò de l'evangelització i de la conquesta, amb l'altra festa nacional: la dels toros, banyada en sang i crueltat. I amb la vehemència i l'apassionament en la lluita contra ETA, i amb la sacralització de la unitat de la pàtria que també conformen la seva versió més actualitzada. És per això que un partit com Ciutadans, que no té altra certesa essencial que l'espanyolisme, encara que probablement no fos la seva intenció inicial, ha quedat com un partit carca. Avui, la identitat espanyolista en ús és carca, i aquell que la practica en queda inevitablement amarat. Les versions més extremes, que incorporen a totes aquestes gràcies la gràcia del racisme, l'homofòbia, l'autoritarisme i el masclisme, en són una prova irrefutable, i no és estrany que l'esquerra espanyola passi angúnies quan la identitat se situa al centre del debat polític. No serà fàcil, però els sectors oberts, civilitzats i progressistes de l'Estat haurien d'aprofitar el trencament que anuncia la decidida voluntat independentista catalana per refundar un país que els ha quedat absolutament impresentable.