Gaziel utilitzat

El 1926, Gaziel va publicar un article en què es feia ressò de la reacció que França havia tingut davant d'un manifest autonomista encapçalat per prohoms d'Alsàcia, territori annexionat i perdut diverses vegades per París des dels temps de Richelieu. Gaziel explicava que l'Estat francès havia actuat perseguint els líders de les reivindicacions, fins al punt d'empresonar-los o de suspendre'ls de sou i feina, sempre en nom de la llei. Ho explicava com un fet lògic, celebrant que Espanya hagués tendit més a “donar allargues” que no pas a buscar la repressió directa. Gaziel volia desenganyar els catalanistes enamorats de França i de París –que llavors es podia considerar la capital d'Europa. El continent havia escoltat els discursos del president Wilson a favor del dret a l'autodeterminació i, malgrat que Clemenceau ja havia despatxat les peticions autonomistes de Cambó amb un “pas d'histoires”, el catalanisme vivia esperançat. Gaziel recordava que París sempre seria més anticatalanista que Madrid i recomanava als catalans que es concentressin a resoldre els problemes nacionals dins de l'Estat espanyol, que llavors estava governat per Primo de Rivera.

L'article apareix en un recull de Gaziel molt ben rescatat per Jordi Amat sota el títol Tot s'ha perdut. El comento perquè des d'aleshores Europa ha canviat força. França ja no és el que era, i l'estat nació unitari i centralista ja no és la mesura de totes les coses, si més no a Occident. La força continua sent l'essència de la realitat però s'expressa a través d'altres mitjans. Ocupar territoris, empresonar dirigents pacífics o fer neteges ètniques o deportacions com les habituals en l'Europa de Gaziel avui està mal vist. Més que conquerir-se, els països actualment es compren, per això Madrid ha perdut capacitat de domini sobre Catalunya. Els unionistes, tan dividits en tants aspectes, sovint coincideixen a utilitzar els textos de Gaziel per apropiar-se de conceptes com ara moderació, sentit del diàleg i realisme. El fet que no estableixin mai aquesta diferència de context sempre m'acaba fent pensar que, en el fons, l'antic ordre ja els anava bé.