L'«aquí» i l'«allà» a la Catalunya de demà

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

a encara pocs anys, no era inhabitual sentir algun independentista ferreny, en el decurs d'una conversa, amollar distretament algun: «Sí, perquè, aquí, a Espanya...» Era en el foc de la discussió, en l'embranzida de l'enraonia. El mateix independentista, si es posava a escriure o havia de parlar en públic mai no oblidava de parlar exclusivament de «l'Estat espanyol». Avui, però, percebo clarament que tot això està canviant. El «aquí, a Espanya» està minvant, perquè sembla cada vegada més evident que cal començar a distingir entre «aquí, a Catalunya» o «allà, a Espanya». Si la pacífica revolució independentista és gairebé imparable és perquè està triomfant allà on cal que triomfi tot primer: en les ments dels ciutadans. Una bona part dels catalans no només està convençuda de la necessitat de la independència, sinó que ja ha realitzat la seva pròpia transició mental. Molts catalans, de cap, ja no viuen a Espanya, i això té una força gegantina, probablement és la força més gran amb la qual pugui comptar Catalunya.

I el canvi de vocabulari palesa aquest triomf que tenim a tocar. Abans, dir Estat espanyol era la manera políticament correcta d'assumir que Catalunya era dintre d'Espanya però d'una manera particular, jurídica i administrativa però no natural. Avui, Espanya ja no molesta tant, perquè Espanya, cada vegada més, és la veïna. L'aviat veïna. L'aviat veïna de bon veïnatge. Així, doncs, la manera de concebre l'aquí i l'allà han començat a canviar, iniciant un rumb paral·lel al rumb polític de Catalunya cap a la independència. És clar que encara hi ha feina, feina mental, feina de vocabulari, feina diària per tal que en pensar-se d'aquí sigui clar què significa aquest aquí: la casa, el barri, el poble, la ciutat, la comarca o Catalunya (i que vingui el temps en què s'extingeixin per sempre, com a possibles aquí, les estèrils quatre províncies). En aquest context, però, l'allà no serà res vergonyós, ni obsolet, ni negatiu: tan dignament i noblement com ara, qualsevol podrà reivindicar el seu allà personal –Jaén, Oviedo, Vigo...– tot construint un aquí comú.

És clar que quan es tingui clar, mentalment i jurídicament, que l'aquí és la Catalunya independent, caldrà anar decidint la relació amb la resta de Països Catalans. Parlant, per exemple i entre altres, de Ceret, de Ciutadella, de Morella o de Vall-de-roures, què caldrà dir: aquí o allà? Catalunya pot aconseguir ser aviat feliçment independent, però la nació catalana continuarà desbordant les seves fronteres. Evidentment, pertocarà als ciutadans de cadascun dels territoris concernits decidir què volen fer: ells també hauran de saber, quan parlin de Catalunya, si la situen en el seu aquí o en algun allà. I no s'hi valdrà emprar girs eufemístics com ara «els germans de Catalunya» –o de les Illes, o del País Valencià–. Qui parli dels germans, situa aquests germans fora, en un allà indefinit però sempre exterior: oi que cap mataroní no parlarà mai dels «germans de Tortosa»?, ni cap tortosí dels «germans de Berga»? En termes nacionals i identitaris, el concepte romàntic, tirant a provençalesc, de germandat s'aplica només als que són a l'encop a prop i a fora. Si us plau, doncs, a mi, per ser català del Nord i tenir papers francesos, que ningú mai no em digui germà. No sóc el germà de cap català, excepte dels altres fills dels meus pares: sóc català com qualsevol altre. Perquè, amb independència del que diuen els meus papers oficials, sóc, jo també i amb tants altres, d'aquí.