Els moments del repte
En el supòsit que la majoria de l'estament polític català hagi enfilat el procés cap a la independència (i sempre que no ens estigui abocant a un ridícul de dimensions colossals) cal tenir ben clar que només hi haurà separació d'Espanya a través d'un gest de ruptura i que és qüestió de triar el moment per posar tota la carn a la graella. El punt àlgid de la disputa exigirà allò que sempre han reclamat les secessions unilaterals que han tingut èxit: un control sobre l'aparell de govern i sobre el territori, la consolidació dels elements de sobirania material (com ara la hisenda i l'abastament energètic) i el reconeixement internacional. Sobre aquest darrer aspecte n'hi hauria prou que els dies immediatament posteriors a la independència es consumés el reconeixement d'algun estat nòrdic i civilitzat (Islàndia, Suècia, Noruega...) després d'estats amb més pes que tinguessin interessos geopolítics en la fragmentació d'Espanya i, tot seguit, l'aspiració catalana gairebé es consideraria realitzada si intervingués alguna potència amb seient permanent al Consell de Seguretat de Nacions Unides (el Regne Unit apareix com el candidat més predisposat).
Si algun poder resta als dirigents catalans que diuen apostar per l'emancipació nacional és, precisament, el de triar quan es podria produir el desafiament. I, en aquest sentit, es copsen tres escenaris de xoc.
El primer és el de la realització d'una hipotètica consulta al marge del sistema constitucional espanyol. Aquest momentum sembla el que s'ha perfilat des del govern de la Generalitat i el que té el suport els aliats parlamentaris d'ERC, el que s'insinua a través del projecte de llei de consultes no referendàries encara no aprovat i el que es troba més proper en el temps si es materialitza el compromís establert en el pacte d'estabilitat parlamentària conclòs entre CiU i ERC de convocar la ciutadania en el curs del 2014. No obstant això, una consulta al marge de la legalitat espanyola es mostra com el context més incert i amb més opcions de fracàs. De moment, la Generalitat no disposa de la infraestructura electoral necessària per organitzar una votació amb garanties i susceptible de ser reconeguda internacionalment. La precarietat institucional arriba al punt de no tenir accés al cens, de no haver adquirit ni tan sols les urnes, i d'haver d'articular una comissió electoral ad hoc perquè, com se sap, malgrat les dècades d'autogovern els nostres dirigents no han estat capaços de crear una junta electoral catalana. En aquestes condicions a l'Estat espanyol ni tan sols li caldria oferir davant del món la imatge repressora de prohibir l'entrada als col·legis electorals. N'hi hauria prou de cridar al boicot i posar tots els pals a les rodes perquè la participació no assolís els llindars mínims de legitimitat als ulls de la comunitat internacional (el cinquanta per cent del cens). Els ajuntaments de govern unionista com ara l'Hospitalet (PSC) i Badalona (PP) podrien rebentar la convocatòria i impedir la celebració de l'esdeveniment en el seu terme. Una indiferència i una desmobilització a la qual s'afegirien els mitjans de comunicació hostils al fet que els catalans es pronunciïn sobre una pregunta clara (l'única que pot oferir certesa sobre la voluntat de separar-se d'Espanya). Tampoc no ajuda massa a ultrapassar els mínims de participació necessaris el fet que els successius esborranys dels projectes de llei de consultes confereixin la possibilitat de votar als majors de setze anys i als estrangers empadronats a Catalunya (siguin de dins o de fora de la UE). Sobre això, malgrat es pugui sostenir des de la perspectiva ideal la necessitat d'implicar els estrangers en el procés de sobirania les necessitats pragmàtiques a la vista de la feblesa organitzativa desaconsellen del tot que la base electoral s'estengui més enllà d'aquells que ostenten la condició política de catalans d'acord amb l'Estatut vigent.
El segon moment climàtic podria ser el de la celebració de les anomenades eleccions plebiscitàries davant del bloqueig de la consulta. Aquest capítol exigiria que les forces que defensen l'estat català es presentessin amb la independència en el primer o únic punt del programa (amb aquesta paraula, ja que amb una nova ambigüitat del tipus estat propi o dret de decidir es podria topar amb la indiferència internacional). Aquest escenari, si els partits catalans compleixen amb la posició suara esmentada, podria conduir el govern espanyol a una reacció impresentable en termes democràtics com és la de prohibir unes eleccions amb el vistiplau del Tribunal Constitucional, cosa que a curt termini paralitzaria les pretensions catalanes però a llarg termini reforçaria la legitimitat independentista de cara a l'exterior.
Finalment, el tercer moviment decisiu (que es podria encavallar amb el segon) és el de la declaració unilateral d'independència. Les institucions espanyoles podrien reaccionar amb la suspensió de l'autogovern mitjançant una panòplia de mecanismes constitucionals que van de l'execució forçosa a la declaració de l'estat de setge. Davant d'això, l'èxit de l'envit dependria molt del domini sobre els factors reals de poder que hem esmentat al principi de l'article. Un seguit de circumstàncies en les quals la secessió no seria el resultat d'una negociació sinó d'una convulsió amb poca incidència d'una determinació majoritària que d'altra banda no s'hauria pogut expressar plenament. Però cal tenir en compte, malgrat les torbacions que aquest escenari suscita, que així és com s'han fet la majoria de les independències a la història de la humanitat i, per suposat, tots els processos de separació que ha experimentat Espanya d'ençà de l'edat moderna. Els catalans tampoc no tenim l'obligació d'inventar res nou per assolir la nostra llibertat.
