Prou de cilici

Des de fa setmanes, quan tinc l'ocasió de parlar amb algun dels que remenen les cireres, miro d'interrogar-lo sobre com li van les coses, si és cert que hi ha una millora o si ja albira la llum al final del túnel. I una majoria aclaparadora em diuen que, efectivament, noten algun moviment incipient de recuperació, els optimistes, o que ens arrosseguem pel fons, els militants del bàndol dels pessimistes. Sigui com sigui hi ha coincidència que la caiguda a plom s'ha frenat. I les xifres ho avalen, tant pel que fa a la sortida de la recessió com pel que fa a la lleu millora de l'ocupació, l'estabilitat de la prima de risc, el boom de les exportacions, l'esclat del turisme i l'arribada de capital estranger a les empreses nacionals. Altres indicadors descriuen sectors fins ara a l'UVI, com la publicitat, que comencen a recuperar el pols, i fins i tot hi ha qui gosa entrellucar un brot del consum. Tot plegat són elements positius que, després de sis anys de mastegar gos, tampoc s'han de magnificar com si fóssim a les portes d'una arcàdia feliç, entre altres coses perquè queden molts pressupostos per equilibrar, dolorosos ajustos per fer, muntanyes de deutes per pagar i milions d'aturats que costarà Déu i ajut tornar-los al mercat laboral.

Però també en economia, les coses sovint no són com semblen, sinó com es perceben. I aquest principi fonamental de la comunicació és aplicable sobretot a instants com els actuals. Quan les espurnes de la recuperació s'imposen a les tenebres de la crisi, val la pena veure el got mig ple, encara que només sigui perquè és l'únic camí cap a la sortida. Els polítics i governants han de sentir al clatell l'alè dels ciutadans que han acceptat les retallades i l'ajust franciscà com una excepció amb data de caducitat. I, alhora, han de fer-los saber també que ningú tolerarà ni un segon més del que sigui necessari el cilici imposat per expiar pecats sobrevinguts.