Thomas Jefferson, entre esclaus i indis

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

s ben sabut que els ideals més alts poden conviure amb realitats fangoses, com ho demostra, per exemple, que el segle XVIII l'autor principal de la noble Declaració d'Independència dels Estats Units, Thomas Jefferson, posseís esclaus. Jefferson (1743-1826) era originari de Virgínia, el més potent dels tretze estats que configuraven el nou país i que serà, menys d'un segle més tard, la punta de llança dels estats del sud en la guerra de Secessió. Es diu que Jefferson, tercer president dels Estats Units, va posseir, tot al llarg de la seva vida, uns 600 esclaus, tot i haver elaborat teories sobre la necessitat de l'abolició. Era un home culte i refinat, que va escriure sobre una gran quantitat de temes, tant polítics com científics, i que, des del seu confort de Monticello, la seva mansió virginiana, intentava destriar com serien els temps a venir. I ho feia intentant desfer-se de molts prejudicis, una actitud que, tal com passava amb l'esclavatge, podia posar en contradicció les seves conviccions i les seves accions.

Així, per exemple, es declarava fascinat per les societats ameríndies, tot i que pensava que l'assimilació a la societat occidental els seria beneficiosa. Com a president, va afirmar haver comprat la Louisiana a França per donar un territori als indis de l'est que refusaven aquesta assimilació, tot i que paral·lelament encoratjava l'avanç d'aquesta societat occidental i, per tant, obligava els amerindis a haver d'escollir entre assimilació i exili. En el llibre Notes on the State of Virginia –que va escriure abans de ser president i que va ser publicat pòstumament– va dedicar un capítol als indis de Virgínia, a la seva manera de viure i a les seves llengües. Diré de seguida que onze d'aquestes tribus índies encara perviuen, avui, a Virgínia, i tenen un reconeixement legal, si bé en total no representen gaire més de deu mil persones. I justament perquè són tan pocs es mereixen tenir el seu nom citat: són els cheroenhaka, els chickahominy, els chickahominy de l'Est, els mattaponi, els mattaponi d'Amunt, els monacan, els nansemond, els nottoway, els pamunkey, els patawomeck i els rappahannock. En conformitat amb la idea de «bon salvatge» imaginada per Jean-Jacques Rousseau uns anys abans, Jefferson tenia una visió bastant idealitzada d'aquests amerindis: «Cal preguntar-se quan l'home està més sotmès a la influència del mal: sense lleis, com ocorre entre els americans salvatges, o amb massa lleis, com passa entre els europeus civilitzats; algú que hagués vist les dues condicions d'existència diria que és en el segon cas, ja que les ovelles són més felices entre elles que sota la cura dels llops.»

Amb una mena d'emoció continguda, el futur president dels Estats Units detallava el descens demogràfic d'alguna tribu avui desapareguda: «Els pamunkies ja no són més que deu o dotze homes. Els més vells entre ells preserven com poden la seva llengua, que representa l'últim vestigi conegut al món de la llengua powhatan.» I, sense demostrar tenir nocions clares de lingüística, va intentar una classificació de les diferents llengües ameríndies en funció de la seva proximitat aparent, explicant que l'allunyament d'aquestes llengües entre elles venia d'una separació antiga a partir d'un tronc comú vingut d'Àsia. Sí, es pot notar que com a persona i com a estudiós li devia saber greu veure desaparèixer aquests pobles i aquestes llengües. Un greu, però, que la persona i l'estudiós Jefferson no van saber transmetre ni fer assumir al Jefferson president.