El savi ignorant

Vargas Llosa ha declarat que el nacionalisme és una tara, un retorn a la tribu, que obnubila comunitats senceres, com va passar a Alemanya i el Japó, que un dels grans instruments per combatre'l és la cultura, que als anys setanta a Barcelona “no vaig conèixer un sol nacionalista català...; n'hi havia, sens dubte, però eren una minoria burgesa i conservadora”.

De les seves afirmacions es dedueix, doncs:

a) Que el milió i mig de persones que varen formar la darrera cadena humana són uns “tarats”.

b) Que la seva “obnubilació” els menarà, per regressió, al món dels seus ancestres. No altra cosa que un inferior estadi evolutiu de civilització s'ha d'entendre que és el “retorn a la tribu” vaticinat per l'ínclit personatge.

c) Que aquesta obnubilació, en permetre la manipulació de “comunitats senceres”, aboca a un nacionalisme similar al de l'Alemanya de Hitler o al Japó annexionista de la II Guerra Mundial.

d) Que el nacionalisme català és un fenomen circumscrit a “una minoria burgesa i conservadora”.

No cal replicar les tres primeres qüestions. Hi ha tanta misèria intel·lectual en elles, tanta acumulació d'ignorància, que no voldria embrutir-me permutant explicacions per insults, que és el que fa Vargas Llosa i tots aquells que, conscients de les seves limitacions argumentatives, caminen sobre les crosses de la vexació després d'arraconar les de la raó. Sí que voldria referir-me a l'únic punt no ultratjant i que forma part d'un discurs tòpic molt grat a les mentalitats unionistes espanyoles: el del nacionalisme com a fenomen burgès. Precisament el que hauria de caracteritzar un intel·lectual de debò seria la superació del tòpic i el conreu del pensament propi, cosa que sembla difícil en Vargas Llosa.

Em pregunto, estupefacte, com és possible un desconeixement tan ingent de la història de Catalunya, no adonar-se que avui, com ahir i com sempre, els més apassionats espanyolistes són els “burgesos i conservadors” per altra banda tan admirats en el fons per Vargas Llosa; com és possible que no vegi que, com assenyala Solé Sabaté, el dret a decidir és de difícil digestió en el Círculo de Economía o en el Foment del Treball (i en el Círculo Ecuestre, hi afegiria jo) i que els més o menys grans financers del país, els que fan de majordoms monàrquics, són els unitaristes més exaltats. Però el tòpic només es combat amb la mateixa medicina que Vargas Llosa prescriu per curar el nacionalisme i que no és altra que cultura i més cultura.

I a ell li'n falta molta i molta, com a altres premis Nobel, cosa que res no té de paradoxal. El fenomen ja el descriu Plató a l'Apologia de Sòcrates, quan aquest s'adonà que “els bons artesans incorrien en el mateix error que els poetes: pel fet que realitzaven adequadament el seu art, cadascú d'ells es considerava també molt savi respecte a les altres coses”; idea represa per Ortega y Gasset, que, en descriure l'home-massa, recorda que “antes los hombres podían dividirse, sencillamente, en sabios e ignorantes. Pero el especialista no puede ser subsumido bajo ninguna de esas dos categorías. No es sabio porque ignora cuánto no entra en su especialidad; pero tampoco es un ignorante... es un sabio-ignorante, cosa sobremanera grave, pues significa que es un señor el cual se comportará en todas las cuestiones que ignora no como un ignorante sino con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio”.