Cava o xampany
El vi escumós de qualitat obtingut d'acord amb el mètode tradicional o champenoise, que coneixem com a cava o xampany, té molta tradició i està d'actualitat. És una beguda que s'associa a festa, però el seu consum s'ha generalitzat perquè agrada a molta gent. No a tothom, però, entre els quals la princesa Letícia, que no fa gaire va evitar, en públic, prendre'n ni un petit glop. Potser no li agrada, però potser no sap que consumit amb moderació té efectes prou saludables i que una copa només aporta unes 70 quilocalories (al cap del dia una dona com ella en necessita entorn d'unes 1.800, que no sembla que les ingereixi). En qualsevol cas, amb el seu gest no va ajudar a la promoció del producte. No sabem si a les altes esferes de l'Estat hi ha qui fa el boicot a una beguda absolutament identificada amb Catalunya, però està comprovat que quan alguns espanyols s'enfaden amb nosaltres, el primer producte amb què l'emprenen és el cava. El sector, però, ha sabut fer bé les coses perquè, com ha constatat recentment un important directiu d'una gran marca catalana, el seu mercat és el món.
Un llibre de Rafel Nadal publicat fa ben poc recorda al seu títol que abans en dèiem xampany, però forçats pels francesos, que volien restringir aquesta denominació als vins escumosos elaborats a la Xampanya, els productors catalans van haver de canviar-la i van optar per la de cava, relativament recent i prou encertada, que ha fet forat. Julià Guillamon titula la seva crítica sobre aquest llibre La saga dels taps, perquè evoca la interessant història de Francisco Oller, besavi de l'autor de l'obra, que va fundar una fàbrica de taps de suro a la Xampanya que es convertí en una indústria molt potent. La contribució catalana als xampanys francesos ve de lluny. Es considera com a inventor del xampany Dom Pierre Pérignon (1638-1715), un monjo de l'abadia benedictina d'Hautvilliers, a la Xampanya. Hi havia alguns antecedents imperfectes, però ell va trobar la manera de mantenir en el vi envellit les característiques bombolles, que anomenava estrelles, en una ampolla tancada. Per aconseguir-ho va haver de resoldre dos problemes: que el gas no sortís de l'ampolla i que aquesta no esclatés a causa de l'alta pressió que hi generava. Fins aleshores les ampolles eren de vidre fi i el tap, de fusta coberta d'espart impregnat d'oli. Segons sembla, va descobrir la immillorable utilitat dels taps de suro gràcies a uns pelegrins de Sant Feliu de Guíxols que els feien servir per a les seves cantimplores. El savi gastrònom i periodista Néstor Luján deia que no va ser ben bé així, sinó que Dom Pérignon va conèixer la qualitat del suro català quan visità el cenobi benedictí d'aquesta localitat empordanesa. Hi ha altres versions, però sembla clar que els ascendents experts en taps de Rafel Nadal també tenien predecessors gironins. I tot plegat demostra una contribució més dels monestirs i la religió catòlica a la viticultura.
Avui és un fet acceptat que un consum moderat de begudes alcohòliques no és “obligatori” però té efectes saludables. Pel que fa al cava podem esmentar, per exemple, un estudi de l'any 2007, portat a terme entre el departament de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona, l'Hospital Clínic i altres centres, demostra que el seu consum moderat té efectes cardiovasculars positius. Fa unes setmanes, un estudi de la universitat anglesa de Reading apunta que aquest consum de cava, sempre moderat, pot millorar la memòria, especialment de la gent gran. Són efectes suaus però consistents, que s'han de valorar en la seva justa mesura, sense l'exageració que a vegades es fa quan es parla de “cavateràpia”. Aquests i altres aspectes, com els relacionats amb la tecnologia i la qualitat, van ser considerats en el XXXI Congrés Internacional del Cava celebrat a l'octubre a Sant Sadurní d'Anoia.
El cava també es relaciona amb el món de l'art. Fa pocs dies a Vilafranca del Penedès es va celebrar el Most Festival, dedicat al cinema del vi i del cava. El Penedès és la gran comarca del cava, encara que, com recordava Salvador Garcia-Arbós a El Punt l'agost del 2009, la primera elaboració a Catalunya de vi escumós es va fer a Blanes el 1848. Com afirma el que fou gran periodista i gurmet Lluís Bettonica al seu llibre Els Caves de Catalunya, del 1983, encara molt valuós, el prestigi social del cava català s'assenta sobre la seva indiscutible qualitat, que s'ha assolit gràcies a la constant preocupació dels viticultors, dels vinicultors i dels elaboradors. Una gran mostra de feina ben feta. Gaudim-ne i promocionem-lo.