Sabates

Un paio imputat per delictes d'apropiació indeguda, falsedat comptable i administració deslleial és cridat a declarar en una comissió d'un parlament. Hi entra agombolat pels del seu partit. Aquesta comissió investiga la gestió de les caixes i els bancs del país durant la crisi. Com totes aquestes comissions, neix condemnada al fracàs: espectacle i soroll per no res, perquè no hi ha voluntat d'aclarir res. Fa temps em va tocar cobrir una comissió a Barcelona sobre la gestió de l'operació de l'hotel del Palau de la Música. Alguna conclusió? Gairebé tantes com en aquesta.

Però d'on ve l'espectacle lamentable? Mirem el vídeo d'onze minuts en què el paio contesta a les preguntes que li fa un diputat: l'individu imputat no li mira a la cara, sovint no respon, no dóna cap mena d'explicació, que és el sentit que hauria de tenir una comissió parlamentària. S'hi pixa a sobre, a sobre de tot el Parlament del país, a sobre de tots els ciutadans estafats pel banc que aquest paio ha presidit, però com que no es treu la tita ni l'enarbora, no ens hi fixem. No passa res. “Això ja ho he contestat”, “ja ho he explicat”, “ho té detallat a la meva compareixença parlamentària”, “no tinc res a afegir-hi”, “hi havia un comitè de riscos que aprovava els crèdits, que jo no presidia”... Quan diu alguna cosa similar a una resposta és una espolsada tan gruixuda, que ningú diria que hagi estat president d'un banc –enfonsat gràcies a la seva nefasta gestió, entre d'altres, i salvat després amb diners públics– o que hagi estat al capdavant del Fons Monetari Internacional. En tot cas, això només ho pot haver covat un país on el pacte entre llepaculisme i curtdegambalisme, que rima amb endollisme i franquisme, funciona a cor què vols, a tot arreu, tot el sant dia. I aquest mateix paio encara es riu d'una xifra de desnonats que dóna el seu interlocutor, sense que li doni la gana d'aclarir-la. I després de tot això, aleshores només ens fixem en una sabata. Vostès decidiran què fan amb la seva.