Quatre paraules
Canibalisme: “Antes alemana que catalana.” S'atribueix a Esperanza Aguirre aquesta declaració. Corria l'any 2005 i amb aquesta directriu es volia impedir que l'empresa catalana Gas Natural executés una opa sobre Endesa. L'espanyolisme (de dretes i d'esquerres) no està per distingir matisos, i qualsevol discurs que no sigui el de “¡Santiago y cierra España!” li sembla hostil. En molts entorns mediàtics i polítics espanyolistes es poden llegir diàriament fàtues contra figures que no necessàriament els són refractàries: contra Duran i Lleida, contra La Caixa, La Vanguardia, Freixenet, contra Roca Junyent, etc. Però la imatge més tragicòmica d'aquest dogmatisme (de fet, més còmica que tràgica) és comprovar com l'espanyolisme s'està cruspint viva la mateixa Alícia Sánchez-Camacho. Per què? Per haver-se atrevit a proposar el principi d'ordinalitat. És a dir, la devoren per... catalanista! Això ja no és canibalisme. És una modalitat més extrema: autocanibalisme.
Autodeterminació: semblava que entre les files de l'espanyolisme il·lustrat s'intentava desempolsar una vella tradició: negar que l'autodeterminació fos un dret, negar que en el si d'un règim constitucional com l'espanyol pogués fonamentar-se en una teoria política de caràcter democratitzant. L'intent ha durat poc. Els estats, sempre tan pragmàtics, quan convé polvoritzen la poesia o els arabescos de la dialèctica encara que aquesta poesia i aquests arabescos advoquin per la seva causa. El PP, el PSOE, UPD i el PSC (a través de la participació activa de l'abstenció) deixaven amb un pam de nas el seu propi braç intel·lectual, aquell que defensava que el dret a l'autodeterminació no existeix. Tal com es va decidir en una votació al Congrés, existeix. A fe de Déu que existeix: i està en mans “del conjunt” de la nació espanyola. Et voilà: el dret a l'autodeterminació com a estratègia per neutralitzar el dret a l'autodeterminació.
Pacte: el PSC ha subratllat que l'autodeterminació només és acceptable si hi ha pacte amb el govern espanyol. A la pràctica ja sabem què significa, aquesta posició: reforçar el dret de vet del govern espanyol; defensar l'statu quo. Així doncs: ¿per què continuar parlant de pacte quan allò que es vol dir és una altra cosa molt diferent, quan allò que es vol dir és, ras i curt, submissió davant de qui té el patrimoni del poder?
Temor: es pot violentar i intoxicar tant la situació que fins i tot arribi un punt en què qui convoqui el referèndum ho faci amb ganes de perdre'l?
