L'educació sentimental

En un espai de jocs infantils d'uns grans magatzems de Barcelona trobo una amiga a qui feia molts anys que no veia. Parlem una estona mentre esperem que els nostres fills respectius emergeixin sans i estalvis de l'inquietant mar de pilotes de plàstic en què s'han submergit. De sobte arriba el seu fill, que ara té set anys. Estira la seva mare de la mà i, en anglès, impreca: “Hurry up, mom! Can I have an ice-cream? Come on, mom!” L'Elisenda –és aquest el nom de la meva amiga–, en un anglès molt fluid tot i que d'accent tremoladís, li contesta que no. “Et vas casar amb un home de parla anglesa...”, li dic, sorprès que mare i fill es parlin en aquest idioma. “Oh no! –contesta ella–. El meu home té els quatre cognoms catalans, com jo. El que passa és que quan vam tenir en Paul, vam decidir que l'idioma de casa seria sempre l'anglès i, així, ell, quan fos gran, ja el dominaria.”

El mes de juliol passat l'Institut Marquès de Barcelona va presentar, en un congrés celebrat a Londres, un mètode pioner que aplica microvibracions musicals als òvuls in vitro, abans de ser fecundats i de ser implantats a l'úter de les futures mares. Aquest mètode ha disparat hipòtesis ben previsibles: a partir d'ara es comprovarà si les parelles que són pares a través d'aquest sistema, obtenen fills dotats per a la música. De moment sembla que hi ha un primer cas que vol apuntar en aquesta direcció, ja que els pares de dues nenes nascudes a través d'aquest procediment confirmen que a totes dues els agrada molt la música, fins i tot una d'elles “deixa de jugar per escoltar millor una cançó i l'acompanya movent els malucs”. La setmana passada Shakira confirmava que el seu fill Milan, de vuit mesos, a part de tenir “una personalitat única”, és també “un amant del rock alternatiu” i que en concret és fan de Green Day, un grup de punk-rock procedent de Califòrnia. Em resigno a aquests quatre discutibles dons de l'atzar: ser home, de classe baixa, de nació oprimida, i ser fill d'una generació de pares que van elevar les seves expectatives de criança dels fills moguts només pel sentit comú més proverbial, sense deixar-se temptar per l'imperatiu de fabricar genis o demàs predissenyats. Els meus primers sons com a intrauterí devien ser prodigiosament essencials: l'enyorada veu de la meva mare. Em van educar en mer català, amb clars influxos llemosins. La primera veu musical que vaig sentir devia ser la d'Antonio Machín. Tot i així, he estat molt feliç i parcialment capaç, creguin-me.