Woody Allen: neurosi

“Faig de neuròtic, però no ho sóc”, diu Woody Allen (1935). Romantitzador oficial de les ciutats de París, Londres i Barcelona, Allen és una peça clau dins l'engranatge cinematogràfic del segle XX. Agradarà més o menys, però el talent que vessa explorant la condició humana i la dificultat de les relacions de parella és indiscutible. La sàtira tenyeix el retrat dels personatges urbans, sempre neuròtics, que viuen dins una gran interrogació metafísica. L'humor d'Allen és necessari: contraresta la buidor existencial dels mons que crea a imatge i semblança del món real. El desig, el crim, la mort, la culpa, l'ambició... psicoanàlisi a l'abast de tothom en uns films que no volen alliçonar sinó obrir finestres a l'autoconeixement. A Match Point (2005), drama d'humor negre ambientat a Londres, l'amor ja no és caricatura sinó passió envoltada d'òpera (i no de jazz com en la seva NY natal). La cultura fa de pont entre els estrats socials i l'atzar condiciona els vincles. Però l'ambició i la glòria ho espinyola tot. El sexe alleuja la tensió. L'amor, en canvi, l'augmenta. És l'humor de la rialleta fàcil: “Hi ha qui espatlla els rellotges per matar el temps”, “El pare va vendre la farmàcia perquè no hi havia més remei”, “Als avions el temps passa volant.” Però enmig d'aquestes collonades simpàtiques hi ha l'enginy de qui fendeix l'ésser humà i n'extirpa les pors, les frustracions, i ens estampa un mirall davant dels ulls. Com diu a Annie Hall (1977): “Hom sempre prova que les coses surtin perfectes en l'art, perquè aconseguir-ho a la vida és realment difícil.” Sóc fan dels seus diàlegs neuròtics, al límit de la perplexitat: una construcció artística i un prodigi del llenguatge.