Abnegació

Consulta oftalmològica. Una dona gran, a qui el dia abans han operat de cataractes, s'asseu neguitosa a la sala d'espera. Porta l'ull tapat i comenta que li fa mal i que no ha dormit gens bé. Ha vingut acompanyada del seu marit, més gran que ella, al qual ha de vigilar perquè té Alzheimer i de tant en tant es despista. La sala és plena de gent i la dona es queixa que “entres a cal metge i no saps mai quan en surts”. El seu marit s'aixeca un parell de vegades i ella el va buscar i el fa seure, amb molta paciència, fins que aconsegueix que ell estigui, però el neguit no li passa. Em diu que té molta pressa. A mi m'estranya que aquella dona, que segur que és jubilada, tingui tanta pressa, però de seguida, sense que jo li pregunti res, m'ho explica: “És que encara he d'anar a comprar –em diu amoïnada–, i avui vénen tots a dinar a casa.” Jo m'esgarrifo. Tots?, penso. Qui són, tots? Aquests tots són els que no l'han pogut acompanyar a l'oculista després de l'operació ni s'han pogut ocupar del marit malalt? Ja sé que posar-se a casa dels altres és delicat, però ja la veia, només amb un ull, cansada i incòmoda, però servint una deliciosa vedella amb bolets a tots...

Em desarmen i em revolten aquests casos d'abnegació, de servitud... Com el d'aquella dona que, en un programa de ràdio on jo participava parlant de càncer de mama, va explicar que li havien diagnosticat la malaltia poc abans de les festes de Nadal. En comptes de dir res a ningú –ni al marit, ni als fills ni a les filles–, per no molestar, per no esguerrar-los les festes, s'ho va passar sola –i un càncer és una cosa que fa de mal passar–, va cuinar per a tots un gran dinar de Nadal i l'endemà de Sant Esteve, com que el pronòstic era sever, ja l'operaven.

Dones. Em pregunto quin sentit té tant de sacrifici, tant d'estar pels altres –per tots–, tant de servir i no servir-se, de cuidar i no cuidar-se... I em fa vergonya aquests tots que, per mala fe o per comoditat i inconsciència, ens n'aprofitem.