La llei Fernández Díaz

Coincidint amb el trenta-vuitè any de la mort del seu gran vigilant, la dreta espanyola s'ha tret del magí una llei de protecció de la seguretat ciutadana que preveu molta protecció, molta seguretat i poca ciutadania. Cal tenir en compte que la normativa que es vol implantar vindria a substituir l'anomenada llei Corcuera perpetrada pel PSOE, que ja en el seu moment va representar una coça a la porta de les llibertats. A cada bugada hi perdem un llençol. També cal advertir, abans que algú es pensi que estic a punt de rebotre la sandàlia sobre la taula, que una democràcia amb vocació d'estable ha d'assegurar l'ordre públic i la seguretat. En un règim de llibertats vosaltres i jo hem de poder sortir al carrer amb unes garanties mínimes que tornarem a casa mantenint el cap sobre les espatlles. El problema arriba quan la pruïja protectora acaba donant com a resultat que quan vosaltres i jo sortim al carrer acabem tenint tanta por dels vigilants com dels que han de ser vigilats. La línia vermella entre ordre i totalitarisme no la marca tant la modulació en l'ús de les eines de control com els principis ideològics. I el problema de la llei impulsada pel corró popular és que, en el fons, es fonamenta en la convicció que, un cop t'ha votat, el ciutadà, que té la mania de queixar-se de tot allò que troba injust, sigui la reforma laboral, la barra dels banquers, la impunitat dels corruptes, aquesta persona conscienciada és una molèstia, una nosa, un maldecap que destorba la raó burocràtica d'Estat. Quan l'objectiu principal del poder és protegir-se ell mateix i no pas la ciutadania, és quan seguretat i repressió s'acosten perillosament a la sinonímia.