Neofranquisme

Ara no ens en queda cap dubte. Ni els vuit anys de José Mari havien estat tan simp­tomàtics, pot­ser pel fet que, dis­tret amb la guerra i les armes de des­trucció mas­siva, no esmerçà prou esforços a con­so­li­dar el cor­pus legis­la­tiu que l'empa­ren­tava amb la pròpia història dels seus ante­ces­sors. “España va bien”, pro­cla­mava l'home de la mirada enigmàtica, men­tre conduïa la pell de brau cap el des­as­tre de la bom­bo­lla finan­cera. Aznar passà a la història i, després d'ell, el diluvi. Però, a les Espa­nyes, la des­feta soci­a­lista i l'abas­se­ga­dora victòria pepera faci­li­ta­ren l'ascensió d'un per­so­natge gris situat al bell mig de la branca cor­rupte de la dreta i la branca fran­quista de la Faes. O sigui, entre faci­ne­ro­sos i fei­xis­tes. Des d'ales­ho­res, sense opo­sició, Mari­ano Rajoy ha anat prac­ti­cant la política de l'equi­li­bri entre les dues ànimes del Par­tit Popu­lar, ara fent ulls clucs amb els que estan en la política “para for­rarse” i altres vega­des donant joc als defen­sors de la “uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal”. I així va l'Estat que ens ha tocat patir, espe­rem que per poc temps.

Quan Wert i Mon­toro sem­bla­ven haver mar­cat les línies ver­me­lles de la política popu­lar, ara Gallardón i Fernández apun­ten la sofis­ti­cació del neo­fran­quisme, i con­du­ei­xen el govern de l'Estat als límits de les garan­ties democràtiques, amenaçant els ciu­ta­dans amb una bate­ria de mesu­res res­tric­ti­ves que difi­cul­ta­ran els drets d'expressió, mani­fes­tació i fins de lliure exer­cici democràtic. Res d'escar­nis, poques mani­fes­ta­ci­ons, blin­datge del ter­ri­tori par­la­men­tari, reta­lla­des de la llei de vagues, mul­tes a dojo... tot con­tro­lat pel pare Estat, que és l'únic que pot inter­pre­tar el sen­tit bo o malèvol de qual­se­vol actu­ació. Quasi coin­ci­dint amb el 20-N, el govern de Rajoy ha mos­trat la cara més auto­ritària del seu pen­sa­ment. Quan els popu­lars mai no han con­dem­nat el fran­quisme i fins con­vi­uen amb fills espi­ri­tu­als d'aque­lla dic­ta­dura, ara ense­nyen la cara més fosca de la seva ide­o­lo­gia. De segur que la pròpia inse­gu­re­tat els obliga a blin­dar-se davant un poble que dar­re­ra­ment ha pres la ini­ci­a­tiva política. Ja s'ho faran, ells i la seva misèria. Total, una raó més per dei­xar a part l'Espa­nya colo­nial.