Totes i totes

Les manifestants, les membres, les treballadores, totes juntes. Qui té el saludable hàbit de transitar per ambients d'aquests que s'anomenen alternatius, o radicals, segur que s'ha adonat de la freqüència amb la qual els seus habitants utilitzen el femení genèric. És un ús que, d'entrada, pot resultar desconcertant però que fa molta gràcia, sobretot si en els darrers anys s'ha estat mínimament pendent de les disputes sobre sexisme i llenguatge. Els diputats i les diputades, els partidaris i les
partidàries, deien i diuen, carregats de bones intencions i, a vegades, de manera una mica forçada, els partidaris de passar la llengua pel filtre dels principis ètics, fermament convençuts que són els mots els que determinen la realitat i no pas a la inversa.

En aquella trista època en què les flaqueses, les superficialitats i les incoherències del tripartit van obrir la veda i que la caça del progre es va convertir en esport nacional, les brometes sobre l'ús reiteratiu dels masculins i femenins van esdevenir un lloc comú (que, per cert, encara ara
hi ha qui practica sense adonar-se que ha quedat situat fora del temps). Ja entenc que en algunes situacions
se'n fa un gra massa, però no hauria de resultar tan difícil acceptar que els llenguatges tenen diferents registres i que el que s'empra en la política té uns propòsits que no ha de tenir ni el literari ni el col·loquial. Tant és. Si es tracta d'apel·lar a l'economia lingüística, que ha estat sempre l'argument suprem dels adversaris, aquests joves alternatius que no volen renunciar a la intenció política del discurs, ho tenen claríssim: utilitzen el femení com a genèric i s'ha acabat.

Als que hem acumulat arrugues físiques i anímiques amb el cor sempre bategant des de l'esquerra, aquesta nova onada d'energies transformadores ens està donant moltes alegries. Són moviments que enllacen amb una tradició imprecisa, però compareixen de forma radical i desinhibida sense percebre cap càrrega històrica. Compromesos i coherents, anticapitalistes i antisistema perquè tenen raons per criticar el capitalisme i el sistema, no es deixen seduir fàcilment per l'eròtica del poder perquè
la seva eròtica té altres estímuls, i si han de trepitjar marbres i catifes als palaus, ho fan sabent que aquell no és el seu àmbit natural. Vesteixen camisetes per reivindicar totes les causes; ensenyen simbòlicament el sabatot als banquers amb la lleugeresa de qui no hi té deutes, ni hi coincideix a les tribunes o als restaurants; trenquen les formes quan són més hipocresia que civilització, més prerrogatives del poder que procediments democràtics; elogien algunes experiències de l'esquerra llatinoamericana que aquí s'havien menyspreat i demonitzat amb una certa arrogància de ric i saberut que no es justificava ni des de la riquesa ni des de la saviesa, i resolen l'etern debat entre les ànsies nacionals i les socials amb allò que anomenen independentisme popular i sense fronteres.

Entre l'elit de l'opinió publicada no desperten gaires simpaties, però no som poques les que les contemplem amb un somriure còmplice als llavis.