La bona veïna

Quan vaig lle­gir el Diari d'una bona veïna, ja fa més de vint anys, vaig pen­sar que quan fos més gran volia ser com la Janna, la pro­ta­go­nista, una dona madura, sen­si­ble, lliure i pro­fes­si­o­nal­ment rea­lit­zada. Ha mort Doris Les­sing, he tor­nat a aga­far el lli­bre per home­nat­jar-la, i m'he ado­nat que ja sóc on volia ser, és a dir, bàsica­ment, que ja tinc l'edat per ser com la Janna. Però no és fàcil ser la Janna. La Janna coneix una dona molt gran, la Mau­die, molt pobra, sacri­fi­cada, que viu al límit de les seves for­ces però que porta amb orgull la seva pobresa i amb molta dig­ni­tat les seves limi­ta­ci­ons –la higi­ene (ai, la higi­ene de la gent gran!), la salut, l'ali­men­tació, la mobi­li­tat...–. Les seves vides es tro­ben casu­al­ment, com ens pas­sen sem­pre les coses impor­tants, sense bus­car-les, sense pro­vo­car-les: l'atzar és el rei. La Janna i la Mau­die es conei­xen i a poc a poc es fan ami­gues. A poc a poc, dic. Hi ha al començament de la relació des­a­vi­nen­ces, límits tras­pas­sats, orgulls ferits, dis­gus­tos. Cui­dar és difícil; dei­xar-se cui­dar ho és molt més. Però les dues dones s'esti­men, es neces­si­ten, es res­pec­ten. Lle­giu el lli­bre per enten­dre el que sent la Janna però sobre­tot per acos­tar-vos una mica –només una mica– als sen­ti­ments de la Mau­die, una dona vella, pobra, que viu sola en un pis mise­ra­ble, que no té ningú. El lli­bre és escrit el 1983 i passa a Lon­dres: avui dia a casa nos­tra hi ha mol­tes, mol­tes Mau­dies, calla­des, fent mira­cles per arri­bar a final de mes i cobrar –si és que cobren!– una pensió misèrrima, autènti­ques sacs de mal i alhora autènti­ques roques, que pas­sen fred a casa per no gas­tar cale­facció, que allar­guen un puré per fer-ne una sopa, que trien fruita macada, que no es com­pren mai res per a elles, que ho apro­fi­ten tot...

Ara és l'hora de les Jan­nes, les bones veïnes, capa­ces d'aju­dar amb natu­ra­li­tat i sense ofen­dre, capa­ces de veure i d'acos­tar-se a la pobra vellesa feme­nina, invi­si­ble i silen­ci­osa.