L'invisible Laureà Dalmau

L'actor Juan Diego Botto ha presentat al Teatre Lliure un monòleg sobre l'experiència viscuda quan va arribar aquí amb la seva mare fugint de la dictadura argentina: la sensació d'invisibilitat que experimenta un exiliat en una terra desconeguda, perdut en l'anonimat enmig d'un món indiferent o hostil.

No va pas ser aquest el cas del metge, escriptor i polític Laureà Dalmau (Agullana 1886-Girona 1969). Ell es va fer perfectament visible en el poblet de les Illes, al Vallespir, “quatre cases al voltant d'un vell plàtan”, situat arran de la línia fronterera, quasi a tocar el terme de la seva Agullana natal. Allà va viure desterrat però com un més dels vilatans, sotmesos a les precarietats i als perills de la França ocupada pels alemanys. De tot això en va donar testimoni en una fabulosa “novel·la anecdòtica” que incomprensiblement ha tardat 63 anys (!) a veure la llum: De Morellà a les Illes (Curbet Edicions, 2013).

Laureà Dalmau, doncs, no es va sentir invisible durant els anys d'exili, però sí que ho va ser, paradoxalment, quan va poder tornar a casa, el 1948. Aquell metge de família, narrador, dramaturg i poeta, diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana i ponent de l'Estatut de Núria, un cop instal·lat altra vegada a la seva casa de Girona, va viure vint anys en la més absoluta invisibilitat. Va tornar a exercir modestament la medicina, però no va poder recuperar cap activitat pública, ni en el terreny de la literatura ni en el de l'actuació cívica. Va ser víctima dels molts silencis i d'algunes girades d'esquena, i va comptar només amb la companyia de dos amics fidels: Miquel de Palol, reclòs com ell a casa, i Josep Tharrats, resident a Barcelona, amb el qual va mantenir una amarga correspondència, plena de lamentacions i de nostàlgies. Se sentia “pobre i desvalgut de tots els ideals” i, tanmateix, no va perdre mai l'esperança. “Encara penso –deia– que aquest ideal de Catalunya, malgrat els homes i les circumstàncies, viurà realment un altre dia, perquè en si mateix porta la vitalitat de les coses inextingibles.” L'invisible Laureà Dalmau va morir als 93 anys, tal com havia volgut, “creient en la Resurrecció de la Carn i en la de Catalunya”.