Impunitat impune

Avui m'acomiado de la columna. Mai he estat partidari de resistir gaire temps en les seccions d'opinió i tindré més temps per al suplement i per renovar idees. Aprofito els canvis de la secció per evitar repetir-me: la realitat és tan tossuda que resulta difícil evitar-ho. Han estat uns anys lamentables i apassionants per a un crític. Dissortadament, polítics, policies, jutges i altres subespècies de la piràmide ens han donat prou arguments per mantenir-nos atents. Potser hem estat còmplices, però sense la consciència de ser-ho. Repudiar tants comportaments lesius per a la salut social, ha comportat una ràbia indissimulada cap a aquest conglomerat de partits polítics i empresaris, que tant ens han fet destacar en les tribunes internacionals.

L'última vergonya que denunciaré són les carícies que va patir el valent diputat de la CUP David Fernàndez durant el desallotjament dels indignats de la plaça Catalunya el març del 2011. Amb la quantitat de corruptes que es mereixerien un bon cop de peu al cul, els únics que surten perjudicats són els que s'oposen a la dinàmica embrutidora. Poden castigar amb més pena una persona que estampa un pastís a la cara d'un polític que qualsevol buròcrata, condemnat, absolt per falta de proves o indultat, és a dir impune. Si el país és a la ruïna i sense credibilitat, també ho és per aquest estat de coses.

Durant la crisi, els Mossos han donat un recital de com no s'han de fer les coses i han estat corporatius en tota la cadena de comandament. La seva brutalitat només és atribuïble a una barreja de preparació escassa i de sentiment d'inferioritat. Felicito el magistrat J.M. Miquel Porres per la seva eficàcia i li desitjo molta sort en la seva carrera. Considero la seva interpretació de la justícia tan exemplar que li dedico l'article de comiat. No tornar a parlar d'aquests tipus d'afers, em reconforta.