La pinça

Ja se li veuen les orelles, al llop. L'espectre que pot fer descarrilar el procés autodeterminacionista no és ni el tripartit unionista format pel PSC, el PP i Ciutadans, ni el bloqueig del govern espanyol. El primer obstacle en el camí és l'aliança tàcita que uneix Josep Antoni Duran i Lleida amb ICV.

M'explico. La caiguda del PSC del bloc autodeterminacionista, i el seu pas tan legítim com descarat al bàndol unionista, multiplica el valor d'ICV. És aquest partit qui imprimeix al procés una certa transversalitat i minimitza el risc d'una hipotètica fractura social. El seu suport al procés és més crucial que el de la CUP, i la direcció d'ICV ho sap. Joan Herrera proclama que el seu partit vol la consulta, però, mentre retòricament hi dóna suport, els seus fets fan pensar el contrari. Fets, no paraules, que deia aquell senador. Doncs els fets són que el dia 4 s'havia de votar com es formalitzarà la petició al Congrés per traspassar la competència per fer referèndums i, de moment, això ha quedat endarrerit fins al dia 18. Dues setmanes perdudes. Per la seva banda, Duran insisteix que cal aturar el procés si ICV se'n desmarca. L'un centra i l'altre remata, però ara no sabria dir qui xuta i qui fa el cop de cap.

Quin és el nucli motor d'aquesta entesa tàcita? El conservadorisme. Tant Duran com ICV han nedat molt bé en l'aiguabarreig ambigu en el qual s'ha ofegat la política catalana durant tres dècades. La millor manera de sobreviure i garantir el propi espai és no prendre decisions i ser previsible. Tant Duran com ICV són molt previsibles, i ser previsible és ser conservador.

El president Artur Mas i Oriol Junqueras no van ser previsibles: van construir el pacte antinatural per definició, que és el pacte entre els primers dos partits, l'un de centredreta i l'altre de centreesquerra. Ells van ser revolucionaris perquè la batalla és aquesta: revolució nacional o involució conservadora.