Tot s'hi val, encara

Hi ha coses que costen molt d'entendre, per exemple, aquesta. Vet aquí que fins no fa gaire anys els nostres pobles i ciutats estaven coberts per una malla lletja de fils elèctrics i de telèfon, un pengim-penjam de cables bruts enganxats a les cases, a pals plantats al mig de les voreres de qualsevol manera, a ferros rovellats que havien clavat a les façanes els operaris de “la companyia” sense miraments. Tenien llibertat per tirar pel dret: prioritat absoluta perquè s'havia de fer arribar la llum (o el telèfon) i no calia parlar-ne més. A poc a poc els ajuntaments, amb molts esforços, van aconseguir o estan aconseguint fer desaparèixer aquestes teranyines, negociant amb les companyies o obligant-les que ho facin. Amb paciència, aprofitant, per exemple, que s'urbanitzava un carrer o que s'havia d'aixecar una vorera, moltes línies s'han anat enterrant o amagant de la millor manera possible. El canvi, en aquest sentit, ha estat molt positiu. Per això, després d'haver fet aquest esforç, costa molt d'entendre que després s'hagi permès el disbarat de deixar travessar el país pels cables de la MAT. El traçat d'aquesta línia s'ha imposat segons aquelles mateixes injustificables raons: tot s'hi val i de qualsevol manera quan es tracta de fer arribar la llum. Ningú no ha explicat encara per què no es podien aprofitar les obres del TAV o de l'ampliació de l'autopista per fer subterranis molts més trams d'aquesta línia. Semblantment a com ho han estat fent els ajuntaments tots aquests anys, amb sentit comú, aprofitant l'oportunitat d'unes altres obres, s'havia d'aprofitar la coincidència que quasi al mateix temps i seguint el mateix traçat s'obrien els esvorancs per aquelles dues altres obres. Les torres de la MAT avancen fent ziga-zaga, intentant esquivar nuclis habitats i masos. El nostre país és petit i densament poblat. El sol passa per sobre i, com tots bé sabem, quan se'n va a dormir no s'està segur d'haver-lo vist. De línies semblants n'hi ha arreu, sentim a dir una vegada i altra, però la MAT, en un territori com el nostre, té un impacte molt més gran que en territoris menys poblats i d'horitzons més amplis. És una qüestió d'escala, de proporcions que s'han de respectar. Estan aixecant enormes torres de tres travessers, i monstres metàl·lics que ens presenten com a portadors de progrés i que estan creats per una mentalitat antiga destrueixen per sempre el nostre paisatge. Hi havia altres solucions més assenyades i de més sentit comú. Algun dia ens preguntaran per què ho vam deixar fer.