No tardis (*)

Tant se val si ets el seu fill, la seva filla, la seva jove o la seva germana. El més segur és que al matí, quan et vegi, pregunti qui ets i asseguri que no et coneix de res ni t'ha vist mai. Segurament no recorda on és el lavabo ni el menjador. Pot passar que li posis un flam al davant i se'l vulgui menjar amb els dits, o que xarrupi la llet o l'aigua com una criatura. Potser acaba de dinar i et pregunta a quina hora estarà fet l'arròs. Si mira la tele i fan un partit de futbol, és possible que comenti, alegrement: “Mira, aquestes gallines, com corren!” I veient un documental de felins, et pot explicar que, quan eren petits, els seus germans dormien amb un tigre a l'habitació, que era molt manyac. Si es vesteix sense que ningú l'ajudi segurament es posarà la roba a sobre del pijama, o anirà sense mitjons, o el davant del jersei se'l posarà al darrere. Si algú li pregunta quants fills té li dirà que no se'n recorda. Convé sempre que tanquis la porta de casa amb clau, perquè podria ser que marxés, carrer avall, impertorbable, per anar qui sap on. Si de postres li dónes crema, potser et dirà que no n'ha menjat mai de la vida. Es pot mirar un plat o una pinta i preguntar sincerament què són i per a què serveixen. Segurament s'aferrarà a la seva persona de referència com a un clau roent: és l'única persona que encara sap qui és i sap com es diu. No tardis, li demanarà. No tardis. Les nits seran una proesa: és possible que a mitja nit cridi dient que té molta por perquè no sap a quina casa és, o és possible que a les quatre del matí porti l'abric i els guants posats. “És fosc –li dius–, tornem a dormir una mica.” I se'n tornarà al llit sense protestar gens. Al matí, la litúrgia de cada dia, la presó, la roda que no s'atura i que sempre és allà mateix: tu qui ets? On sóc? Què hi ha, en aquesta habitació? Calma, calma: sóc jo, ets a casa, aquí hi ha la cuina. Amor, amor, amor...