La Constitució del consens
La història ve de lluny. El febrer del 1957, quan Alberto Ullastres va arribar al Ministeri de Comerç, l'Estat només tenia divises per comprar combustible durant dos mesos. Espanya estava en una situació econòmica desesperada. Llavors, el general Franco va deixar la política econòmica en mans dels anomenats tecnòcrates, en concret d'Ullastres i de Navarro Rubio, ministre d'Hisenda. Tots dos van impulsar el Pla d'Estabilització –la paternitat tècnica del qual correspon a Joan Sardà Dexeus– amb la finalitat de posar fi a la política d'autarquia i liberalitzar l'economia espanyola. El pla va tenir un cost social terrible (l'emigració espanyola a Alemanya), però també va fer possible el creixement econòmic del país durant els anys seixanta, la qual cosa al seu torn, mort Franco, va fer inevitable la transició a la democràcia. Una transició que, certament, els qui van pilotar l'Estat durant el tardofranquisme i van dissenyar –en paraules d'un d'ells– “la llarga marxa cap a la monarquia” no concebien com el trànsit cap a una democràcia plena sinó tutelada. Però la realitat sempre s'imposa i, de la mateixa manera que no és possible que una dona quedi només una mica embarassada, tampoc no ho és instaurar una mica de democràcia. Per tant, el que es va produir en realitat, sota l'aparença d'una reforma, va ser una ruptura. No és estrany que, fa anys, un distingit polític català em digués: “Ja ho sé, ja ho sé. Ja ho sé que la transició va començar l'any 1959.”
Sí, la transició va començar l'any 1959, però el 1975 calia posar fil a l'agulla. Cert és que el país tenia una por atroç a causa del record encara punyent de la Guerra Civil, que a uns els impulsava a acceptar unes reformes no desitjades, i a altres, a admetre-les malgrat semblar-los curtes. Però calia fer-ho. I qui ho va fer va ser algú que, designat pel rei i al capdavant del partit llavors dominant a la dreta –UCD–, no era un representant típic d'aquesta. Adolfo Suárez no pertanyia a cap dels cossos d'elit de l'administració de l'Estat, ni estava apadrinat per la cúpula empresarial. Era, curt i ras, un desclassat. Algú dotat d'un gran instint polític i d'un innegable encant personal, que va captar les necessitats del moment i que va aconseguir donar-los resposta amb visió llarga, capacitat de maniobra, esperit transaccional, voluntat de pacte i notori coratge personal. Al lector escèptic pregunto: hauria legalitzat Areilza el Partit Comunista com va fer Suárez? I Fraga? I –vaig encara més lluny– Felipe González?
La Constitució del 1978 no és obra del president Suárez, però ell va contribuir, de forma decisiva, a fer-la possible. El que té una importància capital, perquè –en paraules de Miguel Herrero– es tracta “de la Constitució de més èxit dels últims dos-cents anys”, sorgida “d'una gran operació de consens exprés i, més encara, tàcit no només entre les forces polítiques amb representació parlamentària sinó (...) entre institucions polítiques i socials”. No és un text jurídic perfecte –quin ho és?–, però ens ha proporcionat el més llarg període d'estabilitat democràtica de la nostra història contemporània. Així mateix, per donar una solució satisfactòria a l'anomenat “problema català” –que és de fet el “problema espanyol” de l'estructura territorial de l'Estat–, la Constitució del 1978 va aconseguir “organitzar un Estat autonòmic sobre dos pilars no necessàriament simètrics. Per una part, el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions (...). D'una altra, el reconeixement d'uns drets històrics”. Aquest èxit indiscutible és conseqüència del fet que l'Estat es va reformar, però no es va demolir. I en això va tenir molt que veure l'habilitat política de Suárez, que va saber veure lluny, més enllà fins i tot de les idees, creences i interessos dels qui l'havien votat.
Han passat els anys i, com tota obra humana, la Constitució de 1978 necessita reformes. S'han de fer. Com més aviat millor. Però sense trencar-la. Si la trenquem, tots la trobarem a faltar. Fins i tot els que ara la menyspreen.
