Ensenyar

Una professora que ha participat en unes jornades d'intercanvi d'experiències docents es declara sorpresa després de comprovar que als països del nord d'Europa tenen molta cura de dosificar els deures escolars i els exàmens. A Suècia ha comprovat com els alumnes de secundària, quan acaben la jornada escolar, gairebé sempre deixen llibres i apunts a la seva taquilla de l'institut: s'intenta que no tinguin excessius deures per fer a casa i puguin dedicar el seu temps a lectures, treballs i altres activitats de desenvolupament personal. A Finlàndia, un país que té una ràtio d'hores escolars substancialment inferior que Espanya, s'intenta que els alumnes de primària no hagin d'ocupar més de mitja hora diària amb els deures escolars. El pitjor d'algunes heterodòxies suposadament pal·liatives és que s'assemblen molt a les velles ortodòxies. Després d'haver criticat el sistema escolar per “poc exigent”, molts docents de casa nostra apliquen ara una “exigència” i un “rigor” cecs. És a dir, fan ús i abús dels deures escolars i dels exàmens.

Està molt bé que els alumnes vencin resistències intel·lectuals en solitari, o facin deures en companyia dels pares, o notin la pressió incitant d'un examen. Forma part del procés d'aprenentatge. Però que ningú no s'enganyi. L'excés de deures i d'exàmens sol ser un refugi de covards. Hi ha molts pares i professors que consideren que com més nombroses són les proves d'examen i els deures que l'alumne ha de fer a casa, més prestigi té un ensenyament. No és cert. ¿És defensable tenir una mitjana de cinc exàmens a la setmana i, després de moltes hores de classe, dues hores més de deures cada dia? ¿Ensenyem o avaluem permanentment? ¿Entenem que els deures escolars han de ser una consolidació racional i estimulant dels coneixements desplegats a classe, o bé creiem (absurdament) que són una finalitat en si mateixos?