Caga el rei i caga el papa

Tots els pobles carreguem un clixé pel que fa a l'humor. Els andalusos són salats; els madrilenys, ocurrents; els italians, burletes, i els anglesos, sarcàstics. Als catalans, com les criatures en la primera infància, ens agrada l'humor escatològic. Caca, cul, pis, els poemes d'en Pitarra, havaneres i corrandes amb lletres porques i, és clar, la figura del caganer, ara tan controvertida. El creuament entre el sentit religiós de la patrona i l'antropològic de la figura del pagès defecant ha fet saltar guspires. Una cosa és anar a missa els diumenges per resar piadosament a la mare de Déu i una altra és acabar l'àpat familiar explicant acudits verds, recitant poemes escatològics i cantant porcades. Hi ha qui sintetitza aquests dos fets amb allò del seny i la rauxa, que alguns desinformats consideren trets catalans intraduïbles. No és veritat, en castellà, del seny, se'n diu sensatez, i de la rauxa, desmadre. La figura del caganer, com totes les tradicions, incloses les religioses, prové d'un missatge o un fet concret. Valgui com a exemple el fet que a les esglésies sempre hi ha d'haver una llum, elèctrica o d'espelma, a la capella fonda, allà on es desen les hòsties consagrades que se subministraran als fidels. Hi ha antropòlegs que ho interpreten com una manera de guardar la memòria atàvica, és a dir, com una tradició sorgida quan l'home havia descobert el foc però no sabia encara originar-lo. Com una reminiscència del lloc de la cova on es preservava el foc perquè no s'apagués mai. A finals de desembre, molt abans dels pessebres, les fires d'avets, les joguines, els dolços i la missa del gall, se celebrava el solstici d'hivern i l'arribada del temps de començar a treballar el tros per les primeres collites de primavera. És en aquesta tradició on s'emmarca la figura del pagès defecant en un racó, com a símbol del retornament a la terra del que se n'extrau. No consta, ni tan sols en el costumari de l'Amades, que els senyors del passeig de Gràcia fossin seguidors d'aquest costum. Era una tradició clarament pagesa, tant en la forma com en el sentit que se li donava. Ningú que encara pensi que el camp és aquell lloc on passegen els pollastres crus és capaç d'entendre ni d'assimilar amb tota la seva magnitud la veneració a la terra. Com passa sempre, el temps, la televisió i el papanatisme n'han desvirtuat el sentit primigeni, i ara, el qui no té la seva pròpia rèplica fent de ventre, en aquest país, no és ningú.