Això sortirà bé
Si sou del milió llarg que demà farà tres mesos vau posar-vos en fila per demanar la independència segur que us estareu preguntant amb més o menys preocupació quin dia podrem anar a votar i a quina pregunta haurem de respondre. Fins i tot hi penseu alguns que no sou d'aquest milió i mig llarg però que també teniu ganes que us facin la pregunta. Han passat tres mesos i sembla que el més calent sigui a l'aigüera. Només ho sembla. Les coses sí que s'han mogut. El que no estem en condicions de saber és si hem avançat o reculat. Escoltant les declaracions públiques d'alguns representants de CiU i d'ICV-EUiA, o llegint les paraules d'Oriol Junqueras ahir en aquest mateix diari, fa de mal dir en quin punt exacte estem ara mateix. Si sou patidors de mena ja no us deuen quedar ungles per rosegar, perquè val a dir que en una negociació política el temps transcorre de manera més sinuosa i les paraules resulten menys proclius a la claredat del que caldria esperar per quedar tranquils.
Tanmateix, si busquem a les hemeroteques constatarem que, en un procés negociador, quan s'arriba a la part més estreta de l'embut, prop del final, la solució, generalment, en comptes de semblar a l'abast, es veu més llunyana; els arguments, més enfrontats, i les posicions, menys conciliadores. Els nervis a flor de pell i la sensació de trencadissa són en tots els despatxos. S'hi executen les últimes jugades estratègiques, els últims temptejos tàctics, els moviments finals d'un joc perillós i alhora imprescindible. Se'n diu política, i no es coneix res millor per anar gestionant els afers públics. No ens hi fem mala sang, per tant. Això sortirà bé. N'hi ha prou que els negociadors aturin el cap un moment i pensin com ens prendríem un fracàs el milió llarg que fa tres mesos vam sortir al carrer.
