La foto

Dissabte farà deu anys del pacte del Tinell. De la foto de Maragall, Carod i Saura que enterrava el pujolisme i pretenia arraconar el PP a totes les institucions catalanes. I el dia 20 farà també una dècada que Maragall i Montilla van convidar a sortir al balcó del Palau de la Generalitat José Luis Rodríguez Zapatero. Començava l'estació federal.

No seré jo qui defensi que es vulgui marginar cap partit. Ni que un polític espanyol tregui el cap pel balcó del Palau de la Generalitat per molt talante que tingués. Només vull assenyalar que en deu anys el PSC ha passat d'aquestes dues imatges a la foto de la vigília del dia de la Constitució. Tot un primer secretari retratant-se al costat de la líder del PP, del cap de Ciutadans, de militars i policies, a la delegación del gobierno de Llanos de Luna. Deu anys. De l'esperança del tripartit al blanc i negre. De Barbara Hendricks a l'anunci de Raphael. Deu anys. I 22 diputats menys. I estic d'acord amb Manuel Cuyàs. Aquesta foto perseguirà Pere Navarro per sempre. Ens hem resistit a fer dos blocs. El de la consulta i el de l'immobilisme. I, sobretot, ens hem resistit a posar el PSC amb el bloc del no a tot. Però el Clooney de Terrassa s'hi ha posat ell solet. I no em puc imaginar la cara que devien posar Elena i companyia. “Si tu no hi vas, ells tornen”, deia Zaragoza abans de les amistats perilloses de la Camarga. I recupero Manuela de Madre en la presentació de l'Estatut al Congrés el 2 de novembre del 2005: “Ustedes ya llegaron agotados a la Constitución. Con la Constitución quedaron agotados. Con el Estatuto del año 1979 ya les bastaba. ¡Qué digo! Les sobra con el Estatuto de 1979. Ustedes tienen miedo continuamente. (...) No es que usted no mueva el agua, señor Rajoy. El agua estancada se vuelve putrefacta y pantanosa.” Doncs amb els delegats de Don Tancredo a la colònia ha brindat ara Navarro.