Jutges tant o més controlats

El govern de Mariano Rajoy va aterrar a la justícia amb grans ínfules renovadores, prometent la màxima independència del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Adéu a les etiquetes polítiques que tant havien empastifat la imatge de la institució que decideix els destins de la magistratura, es pregonava durant la campanya del 2011. Al cap de quatre dies, però, el ministre Alberto Ruiz-Gallardón s'oblidava del reclam de despolititzar l'òrgan i deixava en mans del col·lectiu l'elecció de dotze dels vint nous vocals. I des de setembre fins fa dues setmanes, quan es va tancar l'acord final, el que s'ha vist és la clàssica batussa entre el PP i el PSOE per repartir-se els noms: tants per a tu, tants per a mi i tants per al veí (CiU, PNB i IU). A canvi de fer el mateix de sempre, els dos grans partits estatals van tornar a incloure en la negociació els grups català i basc i, com a novetat, van donar veu a la coalició d'esquerres, fins al punt que els dos interlocutors es vantaven d'haver gestat el CGPJ més plural de la història. En la institució hi ha dues catalanes, la jurista i exdiputada Mercè Pigem i l'exdirectora de l'escola judicial Roser Bach.

Gallardón va deixar clar que el PP faria valdre la seva majoria per fer-se un CGPJ a mida, segons els seus interessos i no pas els de la professió. Així, i després d'unes quantes provatures i esborranys, el ministre es va desdir dels compromisos electorals i va acabar imposant un sistema d'elecció indirecta, però que, a la pràctica, dóna més poder als partits, que ja poden escollir a dit entre una llarga llista de candidats, sense respectar els que tenen més avals, és a dir, més suport dels companys. Això va acabar incomodant una part del PP, va molestar la dreta mediàtica –que el titllava de covard– i, sobretot, va disgustar la judicatura. “El CGPJ es convertirà en un apèndix del ministeri” i “Això és un atracament” són algunes de les queixes de l'oposició, quan el juny passat els populars aprovaven la reforma en solitari.

La clau, doncs, és que la nova llei modifica substancialment el sistema d'elecció per garantir-se que la política manté el control. I, en canvi, introdueix una novetat que va provocar la protesta dels grups del Congrés: el PP tenia capacitat per nomenar la meitat dels vocals sense haver-se d'encomanar a ningú, mentre que la resta podia quedar en situació d'interinatge fins que hi hagués un acord dels dos partits estatals. Les associacions de jutges van quedar amb un pam de nas. Tant és així que, excepte la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), la resta no va voler aportar cap nom com a mesura de protesta. Malgrat aquest intent de col·laboració, dels dotze candidats de l'APM, el PP només en va triar un.

El pretext per justificar l'enèsim incompliment és que, a última hora, el PP es va adonar que, per obtenir el consens per renovar el conjunt del CGPJ, calia fer “sacrificis”, assegurava Rajoy l'endemà que el PP i el PSOE fessin pública la llista dels vocals que ocuparien les cadires. Per tot plegat, més enllà de la comèdia que puguin fer públicament, és clar que, quan els convé, el president espanyol i el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, són capaços de negociar i d'entendre's gairebé a l'instant. “Parlar és una cosa capital a la vida, no es perd res per parlar”, concloïa Rajoy després d'haver-se tret del damunt una renovació per la qual els populars s'asseguren una majoria conservadora encapçalada pel magistrat Carlos Lesmes.

Després dels estirabots inicials i les amenaces de portar la reforma al Tribunal Constitucional, al PSOE el va vèncer l'interès per seguir influint en un CGPJ que ha de designar molts càrrecs dins la magistratura en els pròxims cinc anys. I, en matèria de corrupció, tothom té roba estesa. La prova és que no va oposar resistència al nomenament del president, un magistrat conservador procedent del Suprem que havia col·laborat amb els governs d'Aznar. El nom de Carlos Lesmes era damunt la taula de La Moncloa molt abans que es pactés el conjunt de l'òrgan. I el PSOE el va avalar.

Perquè, al marge de l'escàndol de l'elecció, el nou poder judicial que arrenca assajarà una fórmula inèdita de distribució de la feina en una institució que va viure la seva etapa més negra arran de l'escàndol dels viatges i les elevades despeses del president anterior, Carlos Dívar, i es va destapar, així, una falta de control i de transparència en la gestió d'aquest òrgan. A partir d'ara, el nucli dur està format per cinc vocals –tres magistrats i dos juristes de prestigi–, a més del president de la institució. Serà l'anomenada comissió permanent. Tots ells tindran dedicació exclusiva, mentre que els altres vocals només cobraran dietes i, per tant, hauran de continuar amb la seva activitat habitual. Això pot provocar situacions delicades, sobretot per qüestions d'incompatibilitats. De sobte es poden trobar que acabin sent jutge i part en assumptes que hagi de resoldre el CGPJ.