Biologia sintètica
Craig Venter va ser el primer científic que va formar un ésser viu a partir d'informació, el maig del 2010. Analitzant el codi genètic, DNA, d'un virus, l'X174, que infecta els bacteris, el va modificar i va crear-ne un de nou, derivat del primer. Va replicar la vida. Després, va crear una nova cèl·lula d'un bacteri i va poder observar, directament, la vida creada per síntesi a partir de la informació generada per mitjans informàtics. El problema de creació de la vida en laboratori és un problema d'informació –extensa i complexa–, que ha de ser compatible amb un cert entorn, cèl·lula, virus... que la informàtica ha resolt sense, pràcticament, cap cost.
Es pot modificar i alterar la biologia dels éssers vius, i això te conseqüències importants per millorar, per exemple, l'eficiència de l'agricultura o el tractament de les malalties. El potencial positiu i negatiu es multiplica, el nous biòlegs no necessiten mitjans costosos ni han d'utilitzar tecnologies sofisticades o de difícil accés. No hi ha, per tant, regles compartides de funcionament, de seguretat de les pràctiques, o d'utilització dels resultats.
La comunitat científica ha fet un salt endavant sense precedents, perquè no està, com fins ara, limitada a actuar o alterar l'entorn dels éssers vius, sinó que pot crear-ne de nous i fer mutar els existents, fent, per exemple, que un determinat patogen d'efectes limitats es converteixi en un d'extraordinàriament tòxic que pugui causar la mort a milions de persones. El 2005 es va reproduir el virus que, el 1918, va causar, per la “grip espanyola”, més de 50 milions de morts. Ara és possible, mitjançant mutacions genètiques, convertir-lo en innocu o en molt més mortífer.
El dilema de l'ús dual de la tecnologia es va presentar en el camp de la química, el 1894, quan el científic alemany Fritz Haber va sintetitzar l'amoníac, i això va permetre crear els primers fertilitzants sintètics, que van revolucionar l'agricultura, però va donar lloc també a la fabricació dels gasos tòxics que amb fins militars es van fer servir en la guerra 1914-18. Això ha donat lloc a l'aparició de tractats internacionals per al control d'aquestes tecnologies, “dual-use research concern” (DURC), en l'àmbit de la química i de la física, però no de la biologia.
Un científic holandès, Ron Fouchier, va anunciar, el 2011, que havia estat capaç de fer mutar el virus H5N1 d'una grip que ataca els ocells per fer-lo capaç d'infectar, també, els humans. Havia aconseguit que la transmissió es pogués produir directament de mamífer a mamífer. El virus original, identificat a la Xina, produïa una mortalitat superior al 50% en les persones infectades i, per tant, el potencial de perillositat d'aquesta mutació per a la vida humana era immensa. Fouchier es va preguntar, a la presentació de la recerca, si aquests experiments s'han de fer o si és millor prohibir-los. La seva resposta va ser que s'havien de fer perquè així es poden crear vacunes i prevenir les formes més perilloses de contagi.
L'Organització Mundial de la Salut (WHO) va acceptar la no-prohibició a condició que els resultats siguin obligatòriament compartits i públics. Alguns països emergents s'oposen a la prohibició i al control i difusió de la recerca amb l'argument que només beneficiaria els països desenvolupats, que podrien comercialitzar nous medicaments i vendre'ls als països pobres.
El que fa difícil el control d'aquestes activitats és que la seva essència està en la informació que permet crear nous éssers vius, i aquesta, gràcies a la tecnologia, és a l'abast de molts. La constatació dels fets ens porta a la necessitat d'acceptar viure amb el risc a què ens ha portat l'avenç científic, de conseqüències i resultats desconeguts. La política dels EUA, impulsada per l'administració Obama, ha deixat total llibertat a la recerca i transparència i publicitat dels resultats aconseguits.
En un treball de Laurie Garret s'avaluen les alternatives de com evitar els perills intencionats –terrorisme– o accidentals que l'avenç científic en biologia sintètica pot representar. El treball no aporta conclusions, la ciència sempre va a davant de les lleis i la política.
