Sorprèn i no sorprèn
Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics
Sorprèn que encara, a hores d'ara, es vulgui atacar la possibilitat de secessió de Catalunya amb l'argument de la inviabilitat econòmica. Primer, pel que suposa atacar la separació en lloc de defensar i seduir en favor d'una unió més bona. Segon, perquè ningú amb dos dits de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la resta, millor capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació europeista i ampla obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món global i en una Europa que no cessa d'ampliar fronteres. Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics, perquè polítics són els condicionants que es pretenen imposar sobre l'economia secessionada. Quin serà el cost de transició si no és el que resulti de l'antagonisme polític? Quina serà la tardança a trobar acords en el nou context fora de la malvolença política? Ho deia molt bé (per honestedat o per traïció del subconscient) un conegut catedràtic de la UAB a la seva xerrada per a la FAES: en resum, deia ell, Rajoy no ha de permetre la secessió catalana, primer perquè Espanya no tindria altrament cap frontera per a treure els seus productes que no fos el País Basc (anatema!) i, segon, perquè Espanya sense Catalunya no podria tornar el seu deute exterior. Curiós el seu argument polític: el de la inviabilitat econòmica d'Espanya! Que la de Catalunya es dóna ja com a garantida.
Passa sovint també que les declaracions recollides en els mitjans per mor d'un bon titular no fan justícia completa del que es diu. Els tècnics ho reiteren: el territori petit pot acabar arrossegant el gran. Tots prenen mal amb la falta d'acord. Uns més en el curt termini que no en el llarg, temporalment o de manera sistèmica... Incert, tot plegat, segons la naturalesa dels escenaris, que són catastrofistes si es construeixen amb l'antagonisme polític venjatiu. Escenaris de terror, que poden ser contraproduents fins i tot per als qui els fan servir pel que tenen d'irreals i per la desconsideració infantil en què situen la contrapart. Tot això sense ignorar que els mitjans que parcialment recullen aquells comentaris tenen també un fort biaix. No sorprèn. Primer, pel biaix de font: la pluralitat que aquí alguns practiquen (sí, encara que a alguns no els ho sembli prou) està a anys llum de la que practiquen, en general, a l'altra banda de l'Ebre. Certament es presenta la pluralitat com a indici de democràcia més madura; però, en realitat, molts d'aquests opinadors que en frueixen estan aquí sobrerepresentats i, poc o molt, amb el seu èmfasi militant ajuden a crear dubtes sobre la virtualitat de determinats arguments. I com més gran és l'estirabot, més aconsegueixen monopolitzar el debat i així mantenir els dubtes d'oients i lectors. En canvi, molts altres mitjans mantenen allà una visió compacta, que s'autoreforça amb la negació de la pluralitat. El segon biaix és de destí. Els resums de premsa, per exemple, de moltes empreses i institucions, pequen d'aquesta distorsió. Els diaris que es llegeixen a Madrid i a bona part de la Península, la ràdio que s'escolta i la televisió que es veu pesen molt poc en audiències dins la realitat catalana, de manera que s'estan conformant realitats desconnexes. Ho dic des del coneixement de veure cada matí reculls de notícies que superen els dos centenars. Si hom selecciona els mitjans per agombolar-se amb l'autoafirmació, res a dir; però si sobre el coneixement es volen construir polítiques mínimament basades en l'evidència, l'autoengany és garantit.
Jo mai havia vist els mitjans tan combatius i de part com avui, vista la situació extraordinària que vivim i les ganes que tenen alguns d'influenciar el procés en un sentit o altre, també pels rèdits empresarials que se'n poden derivar. Que fàcil resulta trobar un autor descontent per a donar pàbul i protagonisme a la seva crítica, que ben manegada permet fer del cas concret la regla general. Utilitzar i llençar, que si el text té pocs caràcters més fàcil serà la manipulació. Això afecta en especial qui creu que escriu fora de context des de torre d'ivori aïllada, sense conèixer crèdits, dia concret de publicació, limitacions d'espai i pàgines d'inserció, esdevenint metralla d'ús de conveniència.
Entenc que no agradi a alguns comprovar la realitat que viu Catalunya, que durant molt temps han ignorat i que amb la seva negligència han alimentat; però insulta la intel·ligència que en la seva lluita reactiva avui en els mitjans vulguin fer passar bou per bèstia grossa tot utilitzant l'economia al servei del seu desideràtum polític. Sempre ens quedarà l'honestedat o el subconscient del professor esmentat enfront del desvari de la FAES per comprovar quins són els límits de la manipulació.