75 anys i la batalla continua
El Punt Avui comença aquesta setmana una sèrie de reportatges que durarà tres mesos llargs, amb l'objectiu de rememorar el tràgic final d'una guerra que va culminar amb la implantació del totalitarisme militar a Catalunya ara fa setanta-cinc anys. L'any 1939 es va imposar per les armes un model d'estat ideat per raons molt diverses, entre les quals n'hi ha una d'indiscutible, que era la voluntat d'aniquilar Catalunya, no només per tot allò que significava com a nació i cultura diferenciades, sinó també pel que tenia com a societat dinàmica, moderna i, per tant, contradictòria i turbulenta.
La Catalunya dels anys trenta era un subjecte polític i social tan estrany per a la mentalitat madrilenya que va obtenir un dels pocs consensos assolibles entre feixistes i republicans hispans: l'aversió mostrada a parts força iguals entre els governs de Burgos i el que Negrín va anar portant de recules primer a València i després a Barcelona atropellant sense miraments la legitimitat catalana. “Transformarem Madrid en un jardí; Bilbao, en una gran fàbrica, i Barcelona, en un immens solar", va ser una declaració del franquista Queipo de Llano fàcil de conjuminar amb la d'un senyor poc suspecte de falangisme com don Manuel Azaña, que va fer seus els mots d'Espartero defensant “la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”. Setanta-cinc anys després de la desfeta, la diferència bàsica en les relacions entre Espanya i Catalunya és que ara no ens ataquen a canonades, ep, ni aquí anem a trets pels carrers. Hem millorat. I siguem conscients que en un enfrontament incruent tenim avantatge, com sempre passa amb la raó democràtica. La gran batalla actual, si la juguem en pau (i per part catalana, no n'hi ha cap dubte) la tenim ben encarrilada.
