‘Trenquem el cuc'

El cen­tre d'ope­ra­ci­ons és a Olot i el gran direc­tor i ànima de tot ple­gat, Josep (Pitu) Guix, també és olotí. Però el pro­grama de ràdio Tren­quem el cuc és cone­gut, i de quina manera, molt més enllà d'Olot i la Gar­rotxa, perquè té un alt com­po­nent expor­ta­ble. Això que­dava magnífica­ment demos­trat, una vegada més, el dis­sabte 14 d'aquest desem­bre, en una casa de pagès a Santa Pau.

La gent aple­gada o atreta pel dit pro­grama de ràdio, molt popu­lar, s'anava salu­dant amb gran efusió a mesura que els cot­xes ana­ven omplint els vol­tants de la gran masia, tot ple­gat sota un cel radi­ant i clar com una dia­po­si­tiva que feia admi­rar, encara que no es volgués, la veïna Serra de Fines­tres i les exten­si­ons per­fec­ta­ment llau­ra­des del pla de la Coro­mina. Hi havia gent de Lleida que por­tava pomes; del Ripollès havia arri­bat carn de pol­tre (boníssima, per cert) que van cui­nar amb autèntics fesols de Santa Pau (una obra mes­tra del cui­ner, bon amic nos­tre); hi havia excel·lent pa d'espelta por­tat des de Gallecs al Vallès Ori­en­tal; l'esto­fat de sen­glar amb pata­tes era sucu­lent i abundós; el conill venia de la zona de la Fageda d'en Jordà; hi van seguir encara boti­farra i llom fets sobre una brasa espec­ta­cu­lar, s'hi rega­la­ven calen­da­ris del pagès i revis­tes de Les Gar­rot­xes, s'hi apor­ta­ven pas­tis­sos i gale­tes de totes menes, for­mes i gus­tos, xam­pany i vi d'arreu del país... una fes­tassa que evo­cava els grans àpats de fa anys a les cases de pagès amb motiu d'alguna cele­bració excep­ci­o­nal.

I, per sobre de tot, la cor­di­a­li­tat de la tro­bada, les abraçades i les bones parau­les en un clima d'autèntica ger­ma­nor, tal com el pre­di­quen i el vol­drien els nos­tres cape­llans i bis­bes (pot­ser sense tanta abun­dor de beven­des eufo­rit­zants, diguem-ho tot). La sobre­taula s'allargà i s'allargà, ame­nit­zada per acu­dits, poe­sies, mani­fes­tos i música nos­trada. Em cridà l'atenció sobre­tot l'actu­ació d'en Mane­lic i el seu acordió, una pura delícia en aque­lla sobre­taula cor­dialíssima, llàstima que vam haver de mar­xar aviat, tot i que ja era ben fosc. Davant de fets i cele­bra­ci­ons com aquesta, només cal desit­jar i dema­nar que la cosa duri molts anys més. Sobre­tot, si tenim en compte, ara i aquí, les poques oca­si­ons de què dis­po­sem de pas­sar unes hores d'autèntica tabola, ale­gria i bon­ho­mia. Tren­quem el cuc, sí, tren­quem-ne tants com cal­gui. Visca la terra i la seva gent.