Notícia d'arribistes

Llegir Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili, és en un exercici colpidor i trist, però absolutament necessari. Aquest llibre, que l'editorial A Contra Vent es proposa reeditar, no és només el testimoni, en primera persona política, de l'èxode català del final de la guerra, ara fa 75 anys. És també una mostra d'integritat humana, moral i política, d'amplitud de mires, d'esforç per mantenir-se dempeus quan tot s'enfonsa. Sense vomitar fel, però dient cada cosa pel seu nom, l'aleshores diputat al Parlament de Catalunya per ERC no s'està de retratar algunes estampes lamentables de la sortida de l'estament polític de la Catalunya republicana. I no es pensin, els més llestos de la classe, que no reparteix sobre els del seu partit. Tampoc s'està de retratar, encara que dolguin, les reaccions d'alguns amics i d'alguns funcionaris de la Generalitat davant la victòria franquista, a qui piquen l'ullet. Encara que li dolgui, el gener de 1939, a punt de creuar la frontera, escriu coses com aquesta: “Es pot fer ara més bé que mai, pel simple examen dels rostres, la distinció entre els polítics idealistes i els arribistes o els aprofitadors. Aquests, per a ésser alguna cosa, necessiten una posició, un càrrec, un cotxe, un posat d'importància, i quan han perdut això, ho han perdut tot. Enlairats ràpidament, cauen ràpidament: sortits del no-res, tornen al no-res.” Això em ve al cap arran de les reaccions a l'entrevista al president Mas, a TV3: aquella nit el Twitter es va convertir en un hooliganisme desaforat en favor de cada paraula de Mas, un acarnissament contra els dos periodistes que van fer l'entrevista i una cridòria, en conjunt, sense gaire sentit. No crec que al “procés” ni als qui l'encapçalen li facin gaire bé les adulacions previsibles ni la forrolla de sou i carnet de militant. A l'hora de la veritat, on quedarà aquesta cridòria? (De l'espanyola, cap notícia nova) Quedaran nuets els arribistes? El país que ha fet un pas cap al sobiranisme, el farà per abandonar el seu històric tacticisme de peix al cove? Tot això ens ho fa preguntar Rovira i Virgili. També ensenya als diputats del Parlament capaços de llegir i entendre el que llegeixen, que no es pot repicar i anar a la processó: no es pot ser diputat del Parlament de Catalunya i proposar que et suspenguin l'autonomia.