Opinió

la CRÒNICA

Lluitant per l'Àlex

Quan la Laura Reina, que té 14 anys, va decidir vendre braçalets per finançar el tractament del seu germà Alex, que en té 3 i que està afectat de paràlisi cerebral, ja sabia que Lluito per tu seria el lema de la seva campanya. Ella, que té la mirada plena de dolçor però també de coratge, ho explica amb una naturalitat que et deixa un nus a la gola: si l'Àlex ha lluitat, nosaltres lluitarem, i si ell no es rendeix, nosaltres no ens podem rendir. A casa de la Laura, parets endins i sense que transcendeixi, fa tres anys que es manté aquesta actitud, aquest combat per sobreposar-se a un cop del destí que els va transformar la vida. La resta de llagosterencs, en general, ho hem descobert en els darrers temps quan hem vist com en alguns establiments se'ns oferien les polseres i s'invocava la nostra solidaritat sota una fotografia dels dos germans abraçats. És una campanya que, a més, la Laura va penjar al Facebook i que ha despertat complicitats més enllà del nostre poble. A les Balears hi ha qui s'ha interessat per les polseres, i a Salt i a Mataró, on l'Oscar Torres, el líder d'un grup de rumba d'aires alternatius, ho anuncia als concerts i en promou la venda.

La força i la maduresa d'aquesta vaileta no sorprèn tant quan es coneix els seus pares, la Carina i en Manel, una parella admirable que no es pot treure del cap les circumstàncies que van desencadenar la lesió del seu fill: la desatenció, la frustració, l'abandonament que, malgrat la dedicació generosa de determinats professionals, van experimentar fins que van recórrer a l'hospital Sant Joan de Déu. No sabíem que érem tant forts, diu la Carina, que pràcticament viu amb el fill a coll des que va néixer. Ells admeten que van acollir amb un cert escepticisme la iniciativa de la Laura, però que entenen la seva preocupació pels recursos econòmics. És el que es viu a casa quan parlen de la conveniència d'augmentar les hores de fisioteràpia o de logopeda, tan profitoses i tan escasses, o la necessitat de canviar el vehicle, o l'adaptació de l'habitatge, o l'adquisició de cadires i equipament, tot caríssim, però tot imprescindible per fer una miqueta més fàcil la vida del seu fill.

En Manel sempre es pregunta com s'ho fan altres famílies que han conegut a l'hospital, gent que està a l'atur o que no té la seguretat, les condicions, el tracte i la comprensió que ell ha rebut de l'empresa on treballa. És una bona pregunta; com s'ho fan els nens com l'Àlex, que no tenen uns pares tan valents i tan sensats? Com s'ho fan els que no tenen una germana com la Laura? Fa anys que s'està desmuntant la sanitat pública i les cobertures socials que, de fet, ja eren prou escarransides; anys consolidant un sistema que no empara els que més ho necessiten i un model que no reprodueix la solidaritat que, en general, la gent expressa. Però mentre no ens organitzem col·lectivament, políticament, d'una forma més justa, haurem de buscar la pau amb iniciatives com aquesta i escoltar i correspondre a una vaileta de 14 anys que té una raó per la qual lluitar perquè sap que a pesar del cos maldestre, els ulls dels seu germà contenen molta vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.