Ara torno
La pàgina 128
Fa dos dissabtes ens vam reunir una colla d'amics per passar el dia junts i ho vam fer a la masia dels pares d'un de la colla. El cas és que, en arribar, evidentment vam fer els compliments als nostres amfitrions i va ser inevitable que en un moment determinat sortís el tema de la pregunta i la data del referèndum que el president Mas havia acabat d'anunciar. El pare del nostre amic, com que va veure un ambient propici, es va deixar anar. Va ser posseït immediatament per una eufòria contagiosa, ens va demanar que ajudéssim a empènyer cap al doble “sí” encara que fos pels seus néts i els nostre fills, i per recalcar que la solució de la independència és l'única i inequívoca, va repetir unes quantes vegades: “La pàgina 128 de Victus!”.
Jo ja feia temps que havia passat per la pàgina 128 del llibre d'Albert Sánchez Piñol i no en recordava el contingut amb la precisió d'ell, però l'intuïa. I, efectivament, quan vaig veure que tot tenia relació amb la reacció del PSOE de Rubalcaba de donar suport inequívoc al PP de Rajoy de negar la celebració de cap referèndum a Catalunya, la cosa estava clara. El PP i el PSOE no només han estat incapaços durant tots els anys d'aquesta profunda crisi econòmica de fer res conjuntament, sinó que a sobre s'han tirat les culpes i els plats pel cap. Ara bé, quan s'ha tractat de la “sagrada unidad de la patria”, van a una. Fa temps que ho he dit i escrit aquí mateix. Però, efectivament, a la pàgina 128 l'explicació és perfecta: “El personatge castellà per excel·lència és l'hidalgo, un invent medieval que encara perviu. Orgullós fins a l'extrem de la follia, obsedit per l'honor, capaç de batre's a mort per una trepitjada, però incapaç de cap mena d'iniciativa constructiva. El que per a ell són gestos heroics, per a la mirada catalana no passa de ser un entossudiment en el més risible dels errors. [...] No comprèn, i encara menys tolera, altres formes de viure l'experiència humana; l'esperit industriós el repel·leix. [...] ¿Què teníem nosaltres a veure amb aquella gentussa? Per a un castellà de bé treballar era una deshonra; per a un català, la deshonra era no treballar.” Claríssim!
És clar que després d'aquesta descripció de l'essència d'Espanya, el protagonista de Victus també retrata els defectes dels catalans, però això ja és a la pàgina 129 i següents... I també ho hauríem de tenir en compte. Encara més i tot. Bon Nadal!