Qui la té més llarga?

Ter­tu­li­ans, pre­sen­ta­dors amb deno­mi­nació d'ori­gen, i també peri­o­dis­tes i algun polític, en els dis­cur­sos que ens enge­guen repe­tei­xen tant deter­mi­na­des expres­si­ons que les fan avor­rir més que l'anunci de “¿y tus defen­sas han desayu­nado?” Un pre­sen­ta­dor que està encan­tat d'haver-se cone­gut, la qual cosa el fa exhi­bir en perpètua satis­facció, n'ultrau­ti­litza unes quan­tes: “Ho podria dir més alt però no més clar”, o “se li entén tot”, diu del que acaba d'entre­vis­tar i a qui no ha dei­xat res­pon­dre gai­rebé res perquè ja ho fa ell mateix amb la seva ver­bo­si­tat inva­siva. Sovint i en to pon­ti­fi­cal afirma que “nega la major” a un con­ter­tulià que des­barra; negar la pre­missa major d'un sil·logisme és no estar d'acord en la tota­li­tat, i for­mu­lar-ho en un debat cri­da­ner sobre la puja de la llum és per exhi­bir pàtina cul­tu­ral, tant com ino­por­tu­ni­tat pel con­text. Obrint més el ven­tall sen­tim excla­mar “això és un oxímoron” quan algú parla de la democràcia del PP o del cata­la­nisme del PSC. “Fer tram­pes jugant al soli­tari” es rei­tera sobre­tot trac­tant la política cata­lana (sóc cons­ci­ent que pot­ser n'acabo de fer un, d'oxímoron, però pas­sin-m'ho). “Man­tra”, repe­tició rei­te­rada que fan els budis­tes d'una frase, es diu de Camacho/Navarro quan ento­nen “la Cata­lu­nya inde­pen­dent que­darà fora de l'euro i d'Europa”, que repe­tei­xen com els de “Hare Krixna, Hare Krixna...” Algun ter­tulià que, il·lús, vol auto­con­di­men­tar-se d'exo­tisme no pot evi­tar el famós “dit que asse­nyala la lluna i l'idi­ota que veu el dit i no la lluna”; si és atre­vit recorda que és un pro­verbi xinès i si és més dis­cret ho deixa en ori­en­tal. I el “xoc de trens”? I l'“opinió pública/publi­cada”? I el “suflé”, clares d'ou batu­des que al cap de mitja hora per­den volum, pre­fe­rit pels soci­a­lis­tes per des­qua­li­fi­car l'inde­pen­den­tisme? “És l'eco­no­mia, estúpid!” ha tin­gut el seu moment, però com que molts no sabien exac­ta­ment a qui atri­buir-lo (cam­pa­nya elec­to­ral de Clin­ton), ha per­dut pis­to­nada. El rei­te­rat “a ningú no se li escapa” se sol dir molt de les ple­bis­citàries que caldrà con­vo­car. “Pro­gressa ade­qua­da­ment”, de moda des de la reforma edu­ca­tiva, hom l'aplica, posem, a l'aug­ment d'ERC o al de Ciu­da­da­nos. Per resu­mir les mútues des­qua­li­fi­ca­ci­ons que, per exem­ple, es dedi­quen la Rahola i el Ribera, el con­duc­tor dis­posa del repe­tit “i tu més”. I de moment no ha acce­dit als micros el “a veure qui la té més llarga”, amb la vari­ant “a veure qui pixa més lluny”, que es diu, posem, de la com­pe­tició espa­nyo­lista que pro­ta­go­nit­zen Rajoy i Rubal­caba. En fi: que el nou any els sigui pro­pici!