La columna
Belcebuna
Per Nadal m'adono de com passen els anys i del dibuix que tenen els que he viscut que, fet i fet, trobo que és prou bonic. A Girona, Nadal són Pastorets. Abans no entenia que a les sessions hi hagués més gent gran que mainada; ara ho trobo genial. I és que els Pastorets, magnífica tradició, escola innegable d'actors i actrius, no són cosa de nens, o no només; per això, per cada criatura en edat de passar por quan el dimoni gros, espectacular, crida amb veu tronadora “guerra als homes i a l'etern”; en edat de fer-se petits petits quan pel passadís central del teatre entren els Tres Reis, majestuosos; en edat de xisclar i picar de peus quan els dimonis prenen el pèl a en Bato i en Borrego... hi ha pel cap baix dos o tres adults que els acompanyen. Els Pastorets enganxen, una meva cosina torna de León, de veure els sogres, un dia abans, per no perdre-se'ls. A casa hi hem portat els fills grans i després la filla petita, que és una fan de la Belcebuna, la diablessa que vol ser dolenta i no en sap; més tard hi hem portat els néts. Quan neix un nen a la família esperes amb delit quin serà el Nadal que per primera vegada el podràs portar a Pastorets. La funció és llarga, tres hores d'espectacle, passes la tarda al Municipal, que és ple de gom a gom, i si coneixes el text estàs pendent dels subtils canvis en alguna escena. Però tot segueix igual, en la repetició un s'hi sent com a casa.
Però els Pastorets de Girona tenen un altre atractiu, que és el cartell del dissenyador Àngel del Pozo, que cada any hi capta amb molta gràcia l'actualitat social i política de la ciutat i del país. Enguany, sense anar més lluny, un estol de dimonis vermells, capitanejats per un Wert amb banyes i posat mefistofèlic, van tatxant amb una brotxa gruixuda els noms catalans dels carrers del voltant de la plaça del Vi, mentre els pastors innocents entren al teatre. Però no hem de tenir por de res, perquè l'espasa lluminosa de l'arcàngel Gabriel venç sempre el mal. Bon Nadal!