Macià via ‘ouija'

Vuitanta anys de la mort de Francesc Macià. L'home de les idees, dels ideals. Però d'on li venia aquesta corona d'idealisme? Preguntem-li via ouija: “Les despeses de l'any 1922/23 han arribat a 3.600 milions de pessetes, Catalunya haurà pagat a l'Estat espanyol més de 600 milions. L'Estat espanyol no en retorna més enllà de 100 milions en tots els serveis que d'ell depenen. Per tant, Catalunya perd anyalment més de 500 milions de pessetes.” I això és l'Estat espanyol: “Les despeses militars representen un 45 per cent del total invertit l'any 1922/23. Les despeses necessàries (Foment, Treball, Instrucció Pública) no arriben a un 20 per cent. El restant 35 per cent corresponen als altres ministeris, Casa Reial, cossos colegisladors, etc.” Conclusió: “L'Estat espanyol, o no serveix per a res, o els seus òrgans de govern i d'administració estan completament atrofiats.” Home, però hi ha una altra Espanya, no? “A favor de la llibertat de Catalunya no s'ha alçat ni una veu de les esquerres espanyoles. En el meu darrer discurs parlamentari les esquerres emmudiren. D'aquell sentit de la veritable llibertat en són orfes la majoria dels espanyols”. Molt bé, però abans hi ha més problemes que la independència: “Contribuïu amb tota l'ànima a la independència de Catalunya, fonament i garantia del progrés polític, social i moral de la nostra terra. Feu arribar aquesta veu al poble, feu-la conèixer als nostres obrers, ja que si el problema social és un problema de llibertat, abans ho és el de l'opressor i el de l'oprimit.” Però potser ara no és l'hora: “La nostra hora no és la de demà ni la de demà passat, és la de sempre: la de la llibertat, del dret i de la justícia.” Això dels rellotges... “Ens han retardat, però no ens han deturat.” Vaja, que vostè no era idealista, era realista, com si hagués caigut en un plat d'escudella i carn d'olla: “Quan un poble es mostra unànime en demanar la seva llibertat, ni baionetes, ni canons, és possible que aturin la seva empenta.” Bon Nadal.