Icones del 2013
de les cinc imatges
del 2013 que crec més denses de significació
El meu país ha saltat el 2013 a les portades d'honor de l'actualitat del món. Les imatges dels “instants decisius” del moviment català cap a la plena disposició del seu destí en el concert de les nacions lliures, queden ja fixades en els arxius de la història universal. Durant l'any el meu país ha culminat la creació d'una iconografia pròpia, única, immediatament recognoscible i disponible per sempre en les plataformes i xarxes de la cultura i de la visibilitat.
El 2013 ha fet també més patent encara, si calia, l'autèntica condició de colònies de cada un dels territoris del català situats (encara) sota el domini del Regne d'Espanya. El govern del PP ha aplicat sistemàticament les seves majories absolutes a Madrid, a València, a Palma o a Saragossa, per escapçar els marges de llibertat i d'identitat assolits i fer avançar el seu pla implacable d'assimilació.
Però el 2013 ha dipositat ja en els annals de la contemporaneïtat imatges i narratives visuals potents que són i seran testimonis inapel·lables de la revolta a les últimes colònies espanyoles i de les aspiracions de les multituds a la llibertat i dignitat nacionals que, a Catalunya, tenen un horitzó marcat per la consulta del 2014.
Els participants i observadors d'aquesta marxa històrica dels pobles de l'espai català pel reconeixement a escala europea i internacional, tots retenim imatges que atrapen alguns d'aquells “moments decisius” que Cartier-Bresson va atribuir al paper històric de la fotografia. Són icones destinades a perdurar, proves visuals dels fets excepcionals que hem viscut. Són un repertori per a compartir amb els contemporanis i amb les generacions que vindran. Em permeto avui, benvolgut lector, de destacar breument la tria de les cinc imatges del 2013 que crec més denses de significació.
La primera i més espectacular icona del 2013 és òbviament la Via Catalana. Una de les imatges ha merescut ser declarada una de les fotos de l'any a Nova York, escollida pel The Wall Street Journal. Però la Via Catalana no és una foto, era i és una màquina generadora de milers i milers de fotos i d'icononarratives, que fan visible un canvi profund de la política catalana: ni líders, ni partits, ni amenaces, ni promeses, semblen poder contenir el moviment popular cap a la independència.
La segona icona digna dels grans annals és el llaç de la senyera i la marea verda a les escoles i instituts de les Balears, signe inequívoc de la revolta dels docents contra la política repressiva del PP de Bauzá envers el català. La tercera és tot un símbol de l'oprobi extrem: és una fosa en negre, la de la pantalla de la RTVV, desconnectada mortalment el 29 de novembre per ordre del PP de Fabra.
La quarta icona val com a premonició per als dirigents espanyols: és la foto de l'AVE Barcelona-París, inaugurat el 15 de desembre, que converteix Barcelona en un nus o hub de comunicacions imprescindible per a l'Europa de demà. I volen expulsar Catalunya del mapa?
La cinquena imatge resumeix bé el camp (i el fora de camp) de la política catalana. És la foto dels líders catalans, presidits per Artur Mas, posant al Palau de la Generalitat el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta del 2014. La foto passarà a la història com l'evidència d'una decisió i d'una divisió: la decisió majoritària d'avançar en el procés sobiranista i la divisió neta entre partits catalanistes i partits espanyolistes.
