Ser a la UE

La política internacional té dues característiques nuclears: es basa radicalment en la realitat i és la més hipòcrita de totes. Fent ús de la famosa dita anglesa, en l'àmbit de les relacions exteriors no es tenen amics, sinó interessos. És en aquest camp de joc i amb aquestes regles que Catalunya jugarà el seu reconeixement com a estat sobirà i les relacions internacionals que se'n derivin, especialment amb la Unió Europea (UE). Esperar gestos de complicitat amb el procés sobiranista abans de culminar-lo per part de governs estrangers és perdre el temps perquè els estats no acostumen a ficar-se en els afers interns del veí.

Ara bé, si els catalans assolim la independència mitjançant un procés democràtic i transparent no hi ha dubte que obtindrem el reconeixement dels altres estats. Al segle XXI està mal vist impedir que un poble voti democràticament. Ja no és possible, tampoc, impedir que el món ho sàpiga. Trigarem més o menys, però l'emancipació és un camí sense retorn i passarà inevitablement per la normalització de relacions exteriors. Fins i tot Kosovo, exhibit interessadament pel govern espanyol com a exemple de país pària, ja negocia amb la UE i ha estat reconegut per 106 països.

La força dels fets consumats és el motor de la política internacional. Per aquesta raó, fer prediccions apocalíptiques sobre aquesta qüestió no només és temerari, sinó que els antecedents propers indiquen més aviat el contrari. En aquest sentit, és coneguda l'anècdota segons la qual Lituània va ser advertida que si abandonava la URSS esdevindria un estat que romandria per sempre més en l'ostracisme. Dues dècades després, la realitat és que Lituània és membre de la UE, de l'OTAN, de l'Espai Schengen i del Consell d'Europa. Com deia aquell famós futbolista, no cal dir res més.