Diagnòstic erroni

No cal estudiar sis anys de medicina i fer quatre anys de MIR (i després marxar a fora, perquè aquí no hi ha feina) per saber que el primer pas per resoldre un problema de salut és encertar el diagnòstic. Perquè si el diagnòstic està
equivocat, el tractament no tindrà cap efecte i, al contrari, la malaltia seguirà el seu curs.

La política no és gaire diferent de la medicina en aquest aspecte. Són moltes les carreres que s'han enfonsat perquè el polític ha diagnosticat malament les opinions i els malestars dels seus electors. Això passa perquè es refien massa de les enquestes, que tampoc acostumen a encertar-la gaire. Jo no m'imagino un metge fent una enquesta telefònica per saber quin tractament ha de receptar. La medicina i la ciència sí que utilitzen l'estadística, però amb finalitats diferents.

El penúltim error de diagnòstic de gairebé tots els polítics espanyols, siguin del color que siguin, és sobre les causes de l'efervescència nacional de Catalunya. Afirmen aquests polítics, emparats pels tertulians que igual parlen de la mona Cheetah que de la fractura familiar a Catalunya, que la reivindicació creixent de la independència es mou des de dalt. Que les elits, per tapar els seus desencerts econòmics i la corrupció creixent, estan creant un problema –problema als seus ulls, és clar– polític. Diagnòstic erroni, perquè el que han fet els polítics catalans és escoltar la veu dels seus electors. L'acció va de baix a dalt, no de dalt a baix.

I com que s'equivoquen en el diagnòstic, també s'equivoquen en el tractament. Per això recepten lleis que intenten convertir les escoles en centres d'adoctrinament, reservant-se el programa d'història, o envien catecismes als ambaixadors perquè combatin aquesta dèria antidemocràtica de les urnes. S'equivoquen i estan fent que la qüestió dels catalans evolucioni pel seu compte. Quan se n'adonin serà tard per a ells. Millor per a nosaltres.