El mecenes d'avui dia

Carles Ribera / [email protected]

egur que recordeu un vell acudit sobre dos homes que es troben al carrer i un diu a l'altre: “Em fa il·lusió veure't, precisament volia dir-te que he comprat el teu disc.” L'altre, astorat, respon: “Ah! Has sigut tu?”

Tot i que l'escena és imaginada, resulta una situació perfectament possible als anys setanta o vuitanta, quan sense telefonia mòbil no hi havia possibilitat d'enviar un whatsapp a l'amic per fer-li saber que havies comprat el seu disc; o quan, alhora, el col·lega cantant, o músic, o si voleu podeu posar-hi lletraferit, poeta, cineasta o qualsevol altre ram de les arts, no tenia xarxes socials de promoció a banda del boca orella ni gaires maneres de saber qui eren els compradors de la seva creativitat.

Les coses han canviat. Avui obres el teu compte de correu electrònic i, guaita, t'hi trobes un missatge d'algú que et convida a posar diners en el seu projecte. El sistema més popular és Verkami, molt ben pensat i organitzat. Si entreu al seu lloc web, suposo que molts ja ho heu fet, trobareu una llista considerable de bones intencions artístiques esperant les virolles necessàries per poder convertir idees en realitats palpables, audibles o visibles. Discos, documentals, llibres, etcètera.

Els projectes que ens arriben solen ser d'amics, coneguts i saludats alguns dels quals, amb aquelles emotives ratlles, aparenten ser una mica més amics, coneguts i saludats del que realment eren abans de tenir necessitat de reclamar la col·laboració. En els pocs anys que funciona aquest sistema de finançament, anomenat micromecenatge, o crowfunding, depenent de si teniu més tirada al neologisme de creació pròpia o al d'importació, he rebut una dotzena de proposicions. En alguna hi he participat de grat i amb orgull (per exemple, en la reedició d'Els darrers dies de la Catalunya republicana de Rovira i Virgili), en un parell per simpatia sincera, en altres per aquell imperatiu derivat d'una educació excessivament basada en les convencions. En alguna més perquè la novetat ens converteix a tots en una mica incauts, presa fàcil. Total, que avui a les lleixes de casa hi tinc més d'un producte cultural (si esquitxes la mosca te n'asseguren una còpia) que, en les condicions fins ara habituals de la llei de l'oferta i la demanda, no hauria adquirit. El pitjor del cas és que per culpa d'aquesta nova modalitat correm el risc de trobar-nos pel carrer l'artista del qual som petits mecenes i que ens pregunti què ens ha semblat una obra que probablement no has ni desembolicat. A diferència de l'acudit del principi, aquest cas no fa cap gràcia.