La pujada

Ara que es començaran a apagar els pocs llums de Nadal que s'han encès aquestes festes, començarà també allò que cada any marca l'estrena de l'any: la pujada de gener. Aquest, com des de fa uns quants anys, més aviat serà una baixada, una davallada, als inferns. De fet, desgraciadament, hi ha moltes persones que, la pujada, no la notaran. I no ho faran perquè ja fa molt de temps que no es poden permetre viure la vida tal com ho havien fet fins ara, fins i tot afrontant la maleïda pujada de gener. La vida s'ha tornat tan cara que viure-la s'ha tornat un luxe. Com pot ser que no hi hagi ni una mica de seny? Què ho fa que, malgrat que tothom és conscient que encara van mal dades, s'entestin a apujar-ho tot? Dec ser un ingenu. Però no ho entenc. I no parlo només de l'escàndol que hi ha hagut per la llum, que si els consumidors hem d'assumir el dèficit tarifari però les companyies no paren de tenir beneficis, no, no. No parlo només d'això, perquè a més la factura de la llum ens la van encarint durant tot l'any. Em refereixo a aquesta tendència que s'ha aplicat, que jo recordi des que tinc ús de raó, cada principi d'any: s'ha d'apujar el cost de la vida. El gas, l'aigua, el telèfon, els combustibles, els bitllets de metro, tren, autobús, etc. Qui ho decideix? Els governs? I en aquestes altes institucions on se suposa que hi ha ments pensants, no hi ha ningú sensat o amb un dit de seny que pugui parar-los els peus? Aquesta crisi s'ha endut moltes coses i, per exemple, ja no hi ha classe mitjana sobre l'espatlla de la qual carregar els neulers. L'han aniquilada, esborrada. Increment de preus? Els més rics ni se'n senten i els més pobres no en tenen. Que els sous –aquells que encara en cobren un– baixen, es retallen i es congelen, però és igual, és començament d'any i això vol dir que tot s'apuja. I si s'hi fixen és a l'únic lloc on la màxima “tot allò que puja, baixa”, no es pot aplicar, mai. Dec ser un feliu de pensar que alguna vegada es podria haver trencat aquesta inèrcia de la pujada.