Espanya en el seu propi atzucac

atalunya ha situat Espanya en el seu propi atzucac. Un carreró sense sortida al qual s'ha dirigit l'Estat gràcies, sobretot, a la incapacitat dels grans partits espanyols per reconduir el rumb. Catalunya ha agafat a contrapeu Espanya, una Espanya que no s'hauria imaginat mai que els catalans tinguéssim la gosadia d'anar més enllà del precari estat de les autonomies definit en l'encotillada Constitució del 1978. Però d'aquells quatre “eixelebrats” que fa anys feien onejar l'ara omnipresent estelada –uns pioners que algun dia hauran de ser homenatjats– s'ha passat a una opció majoritària i, el que és més important, molt transversal, que abasta àmplies capes de la societat catalana, des de la dreta democratacristiana fins a l'esquerra anticapitalista, des de grans empresaris fins a assalariats, des d'aquells que tenen llargues arrels al país fins a molts altres que hi han arribat no fa tant. Un moviment social des de baix –i no dirigit i inspirat des del Palau de la Generalitat, com voldrien creure a Madrid– que Espanya ha menystingut, tot i les grans demostracions de força i de mobilització popular que ha impulsat les últimes Diades. Una Espanya que prefereix, malgrat els aparents moviments d'aproximació dels socialistes, restar immòbil i esperar, suposem, que els catalans repetim els errors d'altres vegades. Una Espanya que, si s'analitza a fons, tampoc té marge per moure's i que, de fet, ja no pot oferir més que engrunes. Esmicolat l'Estatut del 2006, que permetia un cert recorregut propi en camps com el finançament, la llengua o l'esport, qualsevol reforma de la “sacrosanta” constitució decebrà els catalans, convençuts com estan la majoria que l'única sortida possible per millorar és la independència. I tot això sense tenir en compte els imponderables de sempre a les Espanyes: els molts rèdits electorals que dóna l'anticatalanisme als partits espanyols, els pocs beneficis que aporta el pro catalanisme i, sobretot, el “cafè per a tots” autonòmic, regla de tres que, ràpidament, provocaria que qualsevol cosa que beneficiés o “singularitzés” Catalunya de seguida ho voldria tothom. Un impossible, i més en aquests temps que corren. I ja som al cap del carrer. Un atzucac per a Espanya que obre totes les portes a Catalunya.