Catalunya: país de missió

Des d'Espanya se sol dir que els catalans som tancats. És fals. Això no obstant, el pare Hilari Raguer explica que, en una conferència a Saragossa, el presentador va tenir la poca delicadesa de dir: “[...] el P. Hilario Raguer, catalán pero abierto.” Entesos. D'anècdotes com aquesta n'hi ha per omplir un llibre (un llibre gruixut), o bé un llibre en fascicles perquè enguany ja ens podem preparar. Els fascicles es multiplicaran. Com ens podem enfortir davant les mentides, les mitges veritats, les fal·làcies  i els sofismes? Personalment proposo que llegiu detingudament el llibret del P. Hilari Raguer Ser independentista no és pecat.  Va ser publicat el 2012 per l'editorial Claret. No endebades el P. Claret va escriure Camí dret i segur per anar al cel, publicat el 1843 i convertit immediatament en best-seller. De tal manera que, la primera edició tenia només 48 pàgines, i a les següents va anar augmentant, augmentant fins a tenir-ne 500. Tant de bo succeís una cosa semblant amb el llibre del P. Hilari, que té només 73 pàgines, però més que suficients per donar una resposta ben documentada, afinada i valenta contra la desacreditació del catalanisme amb arguments pretesament religiosos. En opinió de Francesc Marc Àlvaro, autor del pròleg, el P. Hilari, amb la seva reconeguda solvència, ens ofereix una síntesi molt ben construïda de les relacions complexes entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol; i entre l'Església catalana i l'Església espanyola durant l'edat contemporània. Crec sincerament que avui és més important que mai separar bé el gra de la palla, desmuntar tòpics i tenir idees clares per saber fer front a les falsedats que es van adherint a un debat tremendament envitricollat. “En darrer terme (com bé diu Isahiah Berlin) el nacionalisme és, abans que res, una resposta a una ferida infligida a una societat.”

El llibre és particularment interessant per als catalanistes de dretes, vinculats al catolicisme. Aquests hi trobaran una font de coneixements, de cara endins, i un munt de respostes de cara enfora. Com, per exemple, el discurs que va pronunciar Joan Pau II al consell executiu de la Unesco, a París. Això va ser el 2 de Juny del 1980. Era el primer contacte del papa Wojtyla amb França: un contacte limitat a París i Lisieux, on va rendir un homenatge a Santa Tereseta de l'Infant Jesús. El discurs a la Unesco va versar “sobre l'esdevenidor de l'home, lligat a la cultura”. Aquell dia Wojtyla va estar particularment brillant. La cultura, va afirmar, és l'element constitutiu de la nació. “La nació existeix  per la cultura i per a la cultura. [...] És aquesta comunitat que posseeix una història que sobrepassa la història de l'individu i de la família.” Com no podia ser d'altra manera, el papa polonès va exterioritzar el seu patriotisme, amb unes paraules que  tot català podria fer seves. “Sóc fill d'una nació que ha sobreviscut i conservat la seva identitat, malgrat l'animadversió dels seus veïns. La seva sobirania nacional no s'ha recolzat mai en la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s'ha revelat en aquest cas d'una potència més gran que totes les altres forces. [n. 14]” Aquesta potència és també la nostra. Fem nostres, doncs, les paraules que Joan Pau II va adreçar als membres del consell de la Unesco, de París: “Vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l'esdevenidor de la gran família humana.” Dit això, els qui es pregunten si la germana Teresa Forcades està fora de lloc quan milita en favor de la sobirania  de  Catalunya, ja saben la resposta. Catalunya, país de missió: una missió a la qual tots estem cridats.