Qui té por de Kim Jong-un?
Kim Jong-un, el nou líder nord-coreà, demostra que hi ha vida més enllà del cine. No conec ningú a qui li agradi Kim Jong-un. De fet, tampoc no conec ningú a qui li agradi Freddy Krugger o Hannibal Lecter. Però sí que conec molta gent a qui els fascinen. A Krugger van presentar-nos-el el dia que vam pagar per anar virtualment a Elm Street. A Lecter, el dia que Clarice Starling va anar-lo a visitar a l'hospital psiquiàtric de molt alta seguretat de Baltimore. Nosaltres vam anar-hi darrere seu. També, és clar, sense moure'ns dels nostres seients. “Sap a què s'assembla amb la seva bossa de mà i les seves sabates barates?”, va començar a dir Lecter a Clarice, mirant-la com si estigués mirant-nos també a cadascun de nosaltres, però d'un en un. Ell mateix ho va contestar: “A una noia de granja.” I això ens va fer por. I ens en va fer encara que pocs de nosaltres hàgim conegut mai una noia a qui hàgim pogut dir que era una noia de granja. I encara també que les seves sabates no fossin barates o que no portés bossa de mà o que la bossa no ens desagradés del tot.
El que ens desagrada és que ens intimidin. A Kim Jong-un tampoc no sembla que el conegui ningú. I és per això que ens intimida. I també perquè pocs de nosaltres devem haver conegut mai algú que hagi anat a Corea del Nord. Potser algun maoista recalcitrant, a tot estirar, i, encara, força més per sentir-ho a dir que no perquè l'hàgim tractat. És per això també que Kim Jong-un ens fa encara més i més por. I, també, perquè a Corea del Nord tampoc no hi hem anat mai: hi hem entrat de tant en tant, també sense haver-nos hagut de moure dels nostres seients i acompanyats quasi sempre del fil musical d'una mala notícia. L'última és la d'un oncle seu que tampoc no havíem vist mai. Tots sabem ara que l'ha fet matar. Però ara hem sabut també que l'oncle i cinc fidels seus van morir mossegats per cent vint gossos famolencs. Que els gossos quasi estiguessin morts de gana ens ha impressionat. Que fossin cent vint i no un centenar, també. És com allò de la bossa de mà i de les sabates barates: la precisió esborrona, quan amb prou feines se sap res més. Sí, Kim Jong-un demostra que hi ha vida després del cine. Escric això amb l'esperança que Margallo, Wert, Rajoy, la noia Camacho o qualsevol altre fidel seguidor de la religió de la constitució espanyola, la religió més ortodoxa de totes, llegeixin aquestes ratlles. Potser així aprendran una mica com funcionen els mecanismes de la por. Perquè és això el que volen, no? I pobres! No ho fan gens bé. A vostès els sembla que se'n surten?
