Constitucions a dojo
Aquests dies que em capbusso en la història per intentar entendre la situació de la Catalunya rural a començament del segle XX, m'he trobat un segle XIX espanyol ple de constitucions. Estem parlant de deu o dotze constitucions, segons qui en parli i segons si es tenen en compte les que van morir abans de néixer. Constitucions que van durar dos o tres anys i que sense cap problema es van canviar i re-discutir. Tot plegat no és que fos considerat gaire seriós.
Diuen que quan el poeta i dramaturg francès Théophile Gautier va visitar Espanya l'any 1840 com a periodista per cobrir la fi de la Primera Guerra Carlina i va llegir una placa en un edifici antic que deia “Plaça de la Constitució”, va dir: “Això és una Constitució a Espanya, una paletada de guix sobre granit.” Doncs vet aquí que el segle XIX espanyol fou un teixir i desteixir de constitucions. Les van fer, les van desfer, les van violar, les van burlar, les van falsejar, però van procurar tenir sempre una constitució vigent a mà que cobrís les seves vergonyes polítiques.
Tenim la Constitució del 1808, o Estatut de Baiona; la de Cadis del 1812; l'Estatut Reial del 1834; la Constitució del 1837; la del 1845; el projecte del 1852; la Constitució no promulgada del 1856; la del 1869; el projecte de Constitució federal del 1873, elaborada durant la Primera República i que no va arribar a promulgar-se a causa de la impossibilitat d'arribar a un acord per articular el funcionament dels disset estats dins la federació, cadascun amb la seva pròpia constitució, òrgans legislatius, executius i judicials. Sense oblidar el cop d'estat del general Pavía, que enterraria definitivament la proposta d'un sistema d'organització territorial diferent. I encara la del 1876... O sigui que quan es vol canviar una constitució, fins i tot a Espanya, es fa, i tenim exemples molt més recents i vergonyants, com els pactes PP-PSOE per fer canvis exprés en l'actual Constitució amb nocturnitat i traïdoria, sense sotmetre-la a referèndum, trencant el consens constituent del que tant ens agrada parlar, per acontentar el Banc Central Europeu i sense tenir en compte altres reformes proposades, per posar un exemple.
Totes les constitucions han de renovar-se per no morir. Alemanya ha modificat la seva constitució seixanta vegades; els Estats Units, vint; Àustria, vuitanta; Mèxic, quasi quatre-centes vegades, i Portugal, amb una Constitució dos anys més antiga que l'espanyola, ja l'ha modificat set vegades.
I ara, de sobte, Pérez Rubalcaba i Navarro aparquen les seves desavinences i dissenyen una estratègia conjunta contra el sobiranisme en forma de Constitució federal. Convindria que estudiessin el que va passar amb la Constitució federal del 1873; ho dic perquè em sabria greu que perdessin el temps, tot i que si es tracta d'una estratègia per frenar el sobiranisme, que ho és sense cap mena de dubte, no trigarem gaire a veure-hi el PP involucrat. De moment, el PSC i el PSOE ja han format un comitè conjunt (Balmón, Iceta, Valenciano i Jauregui) per a la coordinació del discurs i l'estratègia socialista contra el sobiranisme, cosa que em fa pensar més en una operació de comunicació per no dir propaganda que en la defensa de veritables conviccions ideològiques. De tota manera caldria un debat a fons sobre el federalisme, tenint el Quebec ben present. Tot això potser hauria pogut tenir un cert efecte fa uns anys. Ara ja és tard. Però això ja és una anècdota. Ells potser un dia faran algun moviment, que ho dubto, però nosaltres ja haurem fet tants passos, que un cop més no ens podran atrapar. O almenys això espero.