2014: història o vergonya?

Exceptuant els anys de la Guerra Civil (del 1936 al 1939) i els primers de la postguerra, no hi havia hagut un principi d'any tan imprevisible pel que fa al seu desenvolupament com aquest. En les tertúlies dels mitjans de comunicació, es poden sentir afirmacions i negacions de totes menes, mides i temes, polítiques i econòmiques, socials i laborals, espontànies unes, meditades altres i resultat d'estudis algunes. S'han pogut veure pàgines senceres dels diaris amb treballs fruit d'estudis col·lectius, o bé firmats per professors i figures qualificades en els temes exposats. No és gens fàcil prendre partit entre tanta opinió.

El govern, les opinions del qual estan recolzades –diuen– per les xifres dels resultats de l'any anterior, potser el més terrible de la història econòmica del país dels últims cinquanta anys, ha dictat decrets restrictius i ha modificat lleis per ajustar situacions noves i difícils. L'únic objectiu de totes les mesures és recaptar fons per a les esgotades arques estatals i autonòmiques. Poc per a les segones. Hom dubta del bon resultat.

Vuit anys de vicepresidència de la comissió d'economia, hisenda i pressupostos de l'Estat no faculten per pontificar però sí per opinar. Precisament, en aquest lloc punter del govern, s'escriu tant per a la història com per a la vergonya. Sens dubte, es va millorant, però encara naveguen molt lluny de la claredat d'idees d'una Alemanya Federal, on el que subscriu analitzà per gentilesa del seu govern a Munic (Baviera) i Bonn –llavors capital federal– les similituds entre el federalisme i l'Estado de las autonomías, que no existeixen en absolut. La federació dels lands no és perfecta, però premia i estimula els que més treballen, produeixen i rendeixen i no com aquí, que sagnen en lloc de premiar.

Sens dubte, s'escriurà la història política i econòmica dels últims quaranta anys. A la temeritat, errors, proteccionisme i, a vegades, difícil enteniment de la utilitat i eficàcia de les mesures decretades s'uneix la convicció que els fils de l'actuació del govern espanyol els mou gairebé tots el president. En tots els ministeris tradicionals hi ha els veterans puntals de la casa, que sobreviuen els canvis polítics i són gairebé els únics que coneixen mecanismes per emparar la supervivència del país. En realitat, són poc escoltats pels polítics governants, la saviesa dels quals s'autoatribueixen generosament. En moments tan transcendents, els catalans pretenem fer forat en el desconcert; ni ens escolten. Bé, rectifico: ens escolten ben poc. És bon moment? Depèn de com es miri. S'ha d'aprofitar el desconcert? Potser sí. I si la consulta de novembre no obté el resultat pretès per poder impressionar i pressionar? Llavors, a Madrid els agafarà un atac de riure histèric i a nosaltres, un de vergonya històrica. Podria ser la fi d'una etapa il·lusionada que semblava ben encaminada. Lamentablement, tot acaba i, és clar, l'espai també.