L'amor als diners

De tots els arguments emprats per la línia defensiva destinada a salvar la infanta Cristina de la imputació, el més ridícul i de per riure és el suposat amor envers el golejador Urdangarin. L'advocat Jesús María Silva acaba de dir que la innocència de la infanta “passa òbviament per la seva fe en el matrimoni i l'amor pel seu marit” i ha afegit que “matrimoni i desconfiança són absolutament incompatibles, per això una persona que estigui enamorada d'una altra hi confiarà a cegues”. Mai fins en aquest moment unes declaracions fetes davant un grup de periodistes s'havia assemblat tant al Club de la Comèdia. El lletrat oblida –o vol que els altres oblidem– que des de Bonnie and Clyde, la parella d'enamorats que als anys vint assaltava bancs, fins a Charles Manson, que sacrificava les seves víctimes per amor (en aquest cas amor a Satanàs), la història és plena d'exemplars de l'espècie humana capaços de cometre tota mena de dolenteries sota l'encanteri de l'amor.

No cal tenir gaire memòria, d'alta banda, per recordar que fins fa quatre dies la violència de gènere, aquesta xacra de la societat actual i de la societat passada, sovint era jutjada pels tribunals amb l'atenuant vergonyós que un dia algú va tenir l'acudit de definir com a “crim passional”. L'amor pot ser la benzina que ens fa rutllat cada dia amb l'energia d'un adolescent o el verí capaç de tombar-nos al geriàtric de la desil·lusió, la causa de belles i duradores relacions o el motor de ferotges rancúnies i venjances. Mai, en contra del que pretén el còmic lletrat, fonament de coartades serioses i d'exculpacions judicials. Tot aquest afer li està fent un flac favor a la justícia espanyola, enfonsada fins als genolls en la galleda del descrèdit. Fins i tot és estrany que els arguments tan pobres de la defensa de la infanta no provoquin la indignació pública de les organitzacions feministes. Ho deia aquest cap de setmana l'irònic expresident de Cantàbria Miguel Ángel Revilla: “Que les dones porten una bena als ulls i ho perdonen tot per amor als marits? No és pas el cas de la meva, que sap en què gasto cada euro i em demana comptes de tots. Tothom sap que a les cases són elles les que manen.” I ho va deixar escrit també el guionista David Mamet, que en una de les seves pel·lícules els fa dir això als personatges: “Els diners fan moure el món.” “Estàs equivocat, és l'amor qui el fa moure.” “Tens raó, l'amor... als diners.”