la tribuna

Un pas que no pot ser l'objectiu final

En les negociacions sobre el finançament, CiU no ha estat a l'altura del que calia esperar del principal partit de l'oposició

Caldrà que el PSC deixi de ser la veu de l'amo a Madrid, i que, d'una vegada per sempre, Montilla pensi només en clau catalana per pressionar quan convingui el PSOE

El diumenge 12 de juliol, amb quasi un any de retard, el govern de la Generalitat, amb la reconeguda contribució exercida per ERC, assolia l'acord del nou model de finançament després d'onze mesos de difícils i complexes negociacions amb el govern de l'Estat. Un acord l'èxit del qual s'ha de valorar per les limitacions que oferia l'Estatut pactat entre Zapatero i Mas i ratificat per CiU, el PSC i IC (un estatut que desnaturalitzava el del 30 de setembre del 2005, aprovat majoritàriament per les forces del Parlament), ja que la mutilació soferta impedia obtenir el desitjat concert econòmic, però també ens dificultava poder aconseguir un model de finançament mínimament just i satisfactori que capgirés la dinàmica d'espoli permanent a què ens tenia sot-mesos l'Estat.

Una missió quasi impossible, ja que després que ja s'havia obligat l'Estat a publicar les balances fiscals, es preveia que seria difícil que amb el nou model es pogués no només invertir la injusta tendència que ens discriminava negativament, sinó que amb el nou model es pogués recuperar un terç del dèficit fiscal i obtenir una quantitat mínimament satisfactòria per fer front a les necessitats reals de la Catalunya d'avui. Potser és per això que CiU va preferir desmarcar-se'n, ja que en vista de les propostes de Solbes hi havia veritables probabilitats que la negociació acabés en fracàs. En qualsevol cas, però, CiU comandada per Mas i Duran i Lleida, va preferir vetllar pels interessos de partit que pels interessos de Catalunya, i va escollir rendibilitzar electoralment l'hipotètic fracàs del tripartit. En desmarcar-se'n, van creure's que això els situaria en immillorables condicions en les eleccions al Parlament, previstes per d'aquí a un any. Això, però, calia poder-ho vendre i vendre-ho bé. Doncs ni una cosa ni l'altra. Malgrat que Mas hauria argumentat que CiU volia tenir les mans lliures per aconseguir un millor finançament si ells governaven i que va utilitzar barroerament la seva més preuada icona, tampoc Jordi Pujol va convèncer ni contrarestar les opinions dels veritables experts en finances i hisenda pública, els catedràtics de les nostres universitats, els quals han valorat positivament el nou model de finançament. Unes dades d'exemple: en l'anterior model, signat entre Pujol i Aznar el 2001, a l'Hotel Majestic, la quantitat total obtinguda (per al període 2002-2005) no arribava als 2.000 milions, que ara s'obtindran enguany (2.151 milions, per ser exactes), mentre que en el total del període (2009-2012) s'obtindran 11.764 milions.

Certament que en aquesta negociació, CiU no ha estat a l'altura del que calia esperar del principal partit de l'oposició, i l'èxit del tripartit no ha de tranquil·litzar cap dels seus components. Aquest no és ni pot ser mai l'objectiu final de Catalunya, com tampoc ho podria ser, ni ho serà, si més endavant s'aconsegueix el model de finançament de què avui gaudeixen Euskadi i Navarra. Recaptar tots els impostos i posteriorment fer la liquidació corresponent a l'Estat, sempre que aquest hagi satisfet les inversions pactades, és, òbviament, un model infinitament millor que el que hem aconseguit. Tancada la carpeta del finançament, hi ha altres grans objectius, com la gestió aeroportuària, el traspàs de rodalies, la llei de consultes populars i, òbviament, superar el mutilat Estatut, que previsiblement encara pot retallar més el Tribunal Constitucional. Caldrà, per tant, que el PSC deixi de ser la veu de l'amo a Madrid, i que d'una vegada per sempre Montilla pensi només en clau catalana per pressionar quan convingui el PSOE per mitjà dels 25 diputats catalans, la qual cosa exigirà uns altres candidats per al Congrés dels Diputats, car l'actual cap de llista i ministra de Defensa, Carme Chacón, i el portaveu del grup socialista català, Dani Fernández, en tot moment han exhibit –prioritàriament– una gran lleialtat a Espanya, lleialtat que sovint comporta deslleialtat envers Catalunya. Caldrà també que, per una part, IC deixi de ser l'acòlit incondicional del PSC i adopti posicions del tot convincents, i, per l'altra, que ERC continuï sense fissures i amb plantejaments contundents però al mateix temps entenedors per a tota la ciutadania, sent la força política que en tot moment evidenciï que està al govern no per mantenir la poltrona sinó per portar Catalunya a la tan desitjada independència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.